Cares i molta cara!

Vistos les cares i el llenguatge corporal de Sánchez i Puigdemont a les portades de diaris en paper, diaris digitals i telenotícies del país i de l’Estat, ningú diria que des del 23-J mengen al mateix plat. Ningú diria que són socis que en associar-se s’han revigoritzat l’un a l’altre per un valor incalculable. S’han revigoritzat fins a l’extrem que l’un és president del govern espanyol gràcies a l’altre i que l’altre té grup parlamentari al Congrés i torna a tenir l’agenda plena i el partit unit i callat, gràcies a l’un. Però dimecres no ho va semblar. Al contrari. Va venir just que no es fessin venir nàusees i arcades l’un a l’altre per les cares que feien. No és d’estranyar que ahir Turull sortís ben d’hora ben d’hora a dir que no en féssim cas, de cares i gesticulació tan galdoses, i que ja anaven per agendar una senyora reunió. Ho necessiten, perquè la imatge de dimecres és més ridícula que els trenta segons de la passejada de Sánchez i Biden per un passadís de l’edifici on es feia la cimera de la OTAN al mes de juny del 2021. Sigui com sigui, pitjor que la cara que hi feia, la cara que va tornar a posar en la resposta. Segons Sánchez, la llei d’amnistia no és l’inici de res. “Tan sols respon a una finalitat, que és superar un conflicte i ajudar a sembrar la concòrdia entre els nostres compatriotes.” I sobre la situació del català, agafeu-vos fort: “Puc garantir que continuarem promovent l’ús de llengües cooficials.” A la velocitat dels darrers quaranta anys, amic?