Els hereus de Quevedo

Els tòpics són, per defi­nició, un arte­facte perillós. I és que la sim­pli­fi­cació i el fotre-li pel boc gros són munició per als autors de dis­cur­sos popu­lis­tes, els matei­xos que es pas­sen el dia cri­dant que deter­mi­nats col·lec­tius són els cul­pa­bles de gai­rebé tots els mals que ens asso­ten. Això no exclou, però, que hi hagi cops, pocs, en què aquesta bana­lit­zació dels dis­cur­sos a par­tir de l’ús i abús dels este­re­o­tips tin­gui alguna cosa, ni que sigui ínfima, de pro­per a allò real, tot i que després aquesta sem­blança s’exa­geri i es deformi. Per dir-ho ja sense embuts, afir­mar que Espa­nya és un país cata­la­nofòbic en el seu con­junt és això, un clixé que alguns s’encar­re­guen de pre­go­nar per poder ren­di­bi­lit­zar unes posi­ci­ons polítiques pura­ment defen­si­ves que els estal­vien el tre­ball, sem­pre fei­xuc, de bas­tir un dis­curs més sòlid. Ara bé, dit això, no és menys inne­ga­ble que la cata­la­nofòbia és una xacra que està con­for­ta­ble­ment ins­tal·lada a no poques capes del subs­trat social i cul­tu­ral ibèric des de temps imme­mo­ri­als, com recorda un tal Fran­cisco de Que­vedo quan ja vomi­tava allò de “En tanto en Cataluña que­dase un solo catalán, y pie­dras en los cam­pos desi­er­tos, hemos de tener ene­mi­gos y guerra”. Una sentència que tras­pua un sen­ti­ment no pre­ci­sa­ment tran­si­gent amb la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat i que, més de 400 anys després, viu una segona joven­tut esplen­do­rosa després que PP i Vox hagin deci­dit treure’s la màscara de la sobri­e­tat. I és que, com Que­vedo, uns i altres són ara dos per­so­nat­ges bar­rocs i exor­bi­tants, que un cop alli­be­rats de la coti­lla de la prudència o l’escru­po­lo­si­tat política per­pe­tren bar­ba­ri­tats com aquesta última de can­viar la data de la Diada de Mallorca amb el pre­text, gai­rebé únic, que l’actual del 31 de desem­bre té un deix massa cata­la­nista, ja que evoca Jaume I. Una decisió que, de tan ridícula, faria riure si no fos perquè és extre­ma­da­ment greu per la visió obses­siva que tras­pua. Pot­ser no és un sen­ti­ment majo­ri­tari, però això de la cata­la­nofòbia ja fa temps que tam­poc és cap anècdota. I ja cansa, la veri­tat.