Europa és una tifa

Que Europa no és el que ens pensàvem que seria, ho vam començar a tas­tar quan a mit­jans dels anys vui­tanta els nos­tres rama­ders van haver de tan­car les gran­ges de vaques de tota la vida perquè Brus­sel·les va impo­sar les quo­tes lle­te­res, i ho vam aca­bar de com­pro­var quan després de les gar­ro­ta­des poli­ci­als de l’1-O la repressió anti­de­mocràtica a l’inde­pen­den­tisme va ser menys­tin­guda en con­si­de­rar-la “un afer intern espa­nyol”. Al final l’únic sen­tit de l’euro­pe­isme aquell que pre­go­nava Jordi Pujol cada vegada que s’inau­gu­rava una missió comer­cial al con­ti­nent ha que­dat reduït a la mame­lla. Vam sacri­fi­car les mame­lles vacu­nes a canvi de la mame­lla dels Fons Estruc­tu­rals des­ti­nats a fer d’Espa­nya un estat modern i homo­lo­ga­ble. I a base de lli­bres en català reti­rats de les bibli­o­te­ques i d’obres de tea­tre cen­su­ra­des perquè hi sur­ten actors en calçotets, Espa­nya aca­barà sent un estat igual d’homo­lo­ga­ble que Hon­gria. Als anys noranta ens vam fer un fart de riure amb Oh, Europa, la sèrie de Dagoll Dagom que va popu­la­rit­zar la frase: “Me la ima­gi­nava més gran”, sense ado­nar-nos que més que una comèdia era una pro­fe­cia. Tret dels euros, siguin a través dels Fons Estruc­tu­rals o dels Next Gene­ra­tion, d’Europa només n’arri­ben decep­ci­ons, perquè tot ens ho ima­ginàvem dife­rent quan vam aplau­dir l’ingrés al club selecte. Mirem, si no, els dos dar­rers exem­ples. L’un, l’acord per a la reforma de la política migratòria, que en la pràctica es tra­duirà en més mà de ferro con­tra els nou­vin­guts en un con­text de crei­xent presència de la ultra­dreta als dife­rents par­la­ments euro­peus, i a les por­tes d’unes elec­ci­ons. L’altre exem­ple, la missió d’euro­di­pu­tats envi­ats per ava­luar la immersió lingüística, que han fet públic un pri­mer diagnòstic tot i reconèixer que tenen encara mol­tes pre­gun­tes pen­dents de res­posta. Aquest pri­mer diagnòstic sem­bla beure direc­ta­ment de les fonts de Cs, PP i Vox perquè pinta un fic­tici pano­rama de per­se­cució del cas­tellà i ignora ale­gre­ment que el Par­la­ment català té apro­vada una llei que va con­tra la impo­sició de per­cen­tat­ges. És una missió for­mada per només sis euro­di­pu­tats dels sei­xanta que tenen com­petències en la matèria, tots sis, quina casu­a­li­tat, pro­vi­nents dels euro­grups de la dreta i l’extrema dreta. Jo pot­ser no me la ima­gi­nava més gran, però sí més seri­osa i més democràtica. Sí, entre una cosa i l’altra, Europa és una autèntica tifa. Una tifa de vaca sobre­vis­cuda a les quo­tes lle­tres.