El conte de Nadal del ministre

Vet aquí que una vegada un ministre de Transports se’n va anar de comiat de solter a Madrid i es va despertar l’endemà a Vic, incapaç de recordar res del que havia passat la nit anterior. Ara el lector potser espera que faci un flashback per recórrer les passes fetes pel ministre i els seus amics les hores prèvies, com en aquella pel·li de Resacón en Las Vegas. Però no ho faré, perquè em sembla més interessant explicar com el senyor ministre va haver de tornar a Madrid en transport públic i sense mòbil.

El primer que va sentir el ministre en intentar llevar-se va ser que dins del seu crani s’estava celebrant una batucada. Va treure el cap per la finestra de l’habitació d’un hotel on no recordava haver arribat. A fora plovia a bots i barrals. No tenia mòbil, ni cartera, només uns quants euros a la butxaca dels pantalons. Sort que a recepció li van dir que estava tot pagat i li van deixar un paraigua de cortesia.

Quan va arribar a l’estació amb els camals i els mitjons xops, es va assabentar que la línia de rodalies estava tallada perquè, després de molts anys de reivindicacions, havien començat les obres de desdoblament de la via. Els busos alternatius s’omplien de seguida i es va haver d’esperar mitja hora ben bona abans d’aconseguir pujar-hi. Un cop en marxa, avançaven lentament perquè era hora punta i la pluja havia ennegrit el cel i reduït la visibilitat dels conductors. Gairebé estava a punt d’adormir-se quan l’autobús els va deixar a la primera estació on era possible agafar de nou el tren. Com que havia pujat en un dels últims busos, en arribar el tren ja era ben ple de persones endormiscades i paraigües regalimant. S’estava dret, amb els peus ficats en dos dits d’aigua entollada i bruta, i envoltat d’altres persones que tampoc no havien aconseguit asseure’s i que, de tant en tant, expulsaven aire per la boca, visiblement de mala llet. Anava passant el temps i allà ningú no els donava cap mena d’informació per megafonia. Al cap d’una bona estona, algú que estava escoltant la ràdio es va assabentar que hi havia un problema amb una catenària i que totes les línies de rodalies estaven afectades i anaven amb retard. No podia seure. Estava cansat i ressacós. Els peus, xipollejant desagradablement. Minuts més tard el tren es va posar en marxa entre aplaudiments sarcàstics i malediccions dels passatgers. Es va adonar que afortunadament ningú no sabia quina cara feia el ministre de Transports, perquè encara li hauria tocat sortir per potes.

Tota la xarxa estava afectada i van haver de tornar a parar, baixar i caminar una estona fins a poder pujar en un altre tren que els esperava una mica més endavant, perquè el tram encara era de via única. Caminaven pel costat de la via, amb els paraigües oberts i el vent de cara. El ministre es va aturar a ajudar una dona gran que no podia arrossegar la bossa que portava. Una noia es va posar a plorar perquè no arribava a un examen important. Un home amb mocassins va relliscar sobre la grava mullada i, amb els llavis crispats, es va recordar de la mare del ministre i de tots els seus companys d’executiu. La majoria de passatgers, però, avançaven resignats i en silenci perquè allò era el pa de cada dia.

Com que havia quedat endarrerit per ajudar la dona, de nou quan va pujar al vagó el ministre es va haver de quedar dret. Aquesta vegada el tren no va trigar gaire a tornar-se a posar en marxa. Tenia calor per l’esforç del recorregut a peu i esgarrifances de fred per la camisa mullada enganxada a la pell. Prop d’ell, un estudiant va obrir un entrepà de xoriço damunt de la carpeta que tenia a la falda. De la pudor, li va venir una arcada i un instant fugaç de memòria del comiat de solter, rotllo magdalena de Proust. No sabia ben bé on, però sí que recordava que havia begut molt i la bravada de xoriço i l’amuntegament de gent fastiguejada li estaven passant factura. Uns metres més enllà, una senyora es va desmaiar, però ningú no es va aixecar per por que li prenguessin el seient.

El trajecte se li va fer interminable. De tant en tant s’havien d’estar aturats uns minuts en alguna estació, sense que ningú els expliqués el perquè.

Finalment, quan va poder agafar l’AVE va seure alleugerit i feliç. Li van portar un cafè calent i una manteta. Se sentia fora de perill, com a casa. Ja se sap que els trens que van a Madrid no fallen mai. Bon viatge, ministre. Entorni-se’n tranquil. Si de cas, ja ens en cuidarem nosaltres.

I bon Nadal a tothom!