Escoltar la Sibil·la

Potser és que ens hi sentim més propers. Potser és que veiem a prop la fi del món, almenys d’un determinat món o de la manera que tenim de relacionar-nos-hi. Potser és que tenim la necessitat d’abandonar (ni que sigui per uns instants) la sonsònia dels centres comercials i aglevar-nos en un recinte sagrat, tots aplegats, per prendre consciència de la fugacitat. Potser és que les coses senzilles ens atrapen perquè van a l’essència. El fet és que el Cant de la Sibil·la, el drama medieval en gregorià que anuncia el gran foc que davallarà del cel, la pudor de sofre de la terra cremada, el gran terror, el terratrèmol de les pedres que es trencaran i les muntanyes que es fondran, aquell cant que mig es va perdre perquè l’Església catòlica tenia altres maldecaps, com ara lluitar contra la Reforma protestant, i no preveia l’existència de rituals que considerava pagans, torna ara amb una força inusitada. Al llarg dels segles s’ha mantingut a Mallorca (on es canta la nit de Nadal, en més d’un centenar d’esglésies, capelles i catedrals), però a Catalunya, més enllà de rememoracions quasi clandestines o de la insistència de Maria del Mar Bonet a la Bonanova, era quasi desconegut. Des de fa poc, l’avís torna a sonar a finals de desembre. El canten Maria Arnal o Mariona Sagarra, o un munt de mainada i, per exemple, Narcís Comadira fa un any que en va fer una versió renovada, contemporània, igual de terrorífica.

A Girona, posem per cas, la Capella Polifònica, la coral GiroNins, la Cobla Ministrers i l’organista Pau Riuró, dirigits per Martí Ferrer, el van recuperar el 2021. A la catedral. No se m’acut un lloc més indicat per escoltar aquesta reverberació de segles, l’angoixa intensa i monòtona que no és asèptica, tediosa o estèril, sinó que s’imposa més com una pregona reflexió que no pas com un lament. És una experiència única, sota l’ampla nau enfosquida, corprenedora i alhora revivificadora.