El Nadal de Chimo Bayo

Avui és un dels millors dies de l’any. L’endemà de Sant Esteve. El prin­cipi del final d’aquesta auto­sug­gestió col·lec­tiva absurda en què hem con­ver­tit el Nadal, amb les llu­me­tes, la feli­ci­tat, la família, els jer­seis de colors, els sopars d’empresa, qui té l’arbre més gros, la can­ta­re­lla de la Lote­ria, les cançone­tes ina­guan­ta­bles i els àpats pan­ta­gruèlics que, per obra i gràcia del mime­tisme, a Cata­lu­nya, cada vegada més, comença el 24 a la nit i s’allarga fins a Sant Esteve, en una suma de tra­di­ci­ons que ho con­ver­teix tot encara en més absurd. Ja no és la missa del Gall, el dinar de Nadal i les res­tes per Sant Esteve.

És, així es fomenta, la baca­nal del men­jar i el beure durant tres dies. L’obli­gació d’ajun­tar-se i ser feliços, igno­rant les angoi­xes dels qui o bé patei­xen econòmica­ment o bé viuen els sen­ti­ments a l’altre extrem, prin­ci­pal­ment perquè a les famílies, llei de vida o de forma de vida, sem­pre acaba fal­tant algú. O, sim­ple­ment, perquè estan sols.

Per no par­lar del calen­dari. El desem­bre és un mes gai­rebé inhàbil. Arrenca amb l’absurd de la set­mana de l’aqüeducte. Aquest any ha cai­gut en dime­cres i diven­dres. Cosa que per­me­tia 9 dies de festa. Nadal i Sant Esteve han sigut en dilluns i dimarts. I la marató d’ingesta ha durat cinc dies. Aquest cap de set­mana que ve és Cap d’Any i dilluns és fes­tiu –qua­tre dies més–, i la pri­mera set­mana de l’any durarà tres dies, perquè el diven­dres 5, la tarda de les caval­ca­des, torna a ser un dia estrany. Quan The Eco­no­mist va fer aque­lla por­tada sobre Espa­nya amb el títol The party is over, Mari­ano Rajoy va fer el seu dis­curs d’inves­ti­dura pro­me­tent supri­mir els ponts per ser més com­pe­ti­tius, tras­lla­dant dies fes­tius als dilluns. La pro­mesa va aca­bar en això, en pro­mesa. La rea­li­tat és que la festa no s’ha aca­bat. I que tots som Chimo Bayo fent la ruta del baka­lao. L’autor de No iba a salir y me lié.