Estic amb Bolaños!

Diu el minis­tre Bolaños que sobre la qüestió pre­ju­di­cial i l’amnis­tia no hi ha hagut cap canvi. Que hi va haver un malentès. Cap canvi! Ja ens la fotien d’abans del decret! Ja ho saben que una part de la judi­ca­tura, com a fill pre­di­lecte de l’Estat pro­fund, és un actor polític més sem­pre que convé. Ho és la judi­ca­tura amiga del law­fare. Com ho és l’Advo­ca­cia de l’Estat. Com ho és el Tri­bu­nal de Comp­tes. Com ho és la força poli­cial de l’“a por ellos”. Té mil noms i mil for­mes. Res ha can­viat. Estic amb Bolaños. És com el gene­ral hivern per als mili­tars rus­sos. Si ve d’aquí, ells es reti­ren i creen en l’adver­sari una il·lusió i una sen­sació de victòria. Però la neu i el gel no fallen mai. Tant li fa si el cas del decret és un malentès o no. En venen tants, de malen­te­sos! El recor­re­gut de l’amnis­tia serà un cal­vari. Com un cor­riol de bosc per a tords, mer­les i estor­nells un cap de set­mana d’hivern que sortíssim a parar balles­tes. Cada deu metres en col·locàvem una a la dreta i una a l’esquerra del cor­riol. Entre un parell i tres de metres a dins del bosc. For­mi­gues ala­des, com a esquer. Ben llu­en­tes al mig d’un pam qua­drat de terra remo­guda per ama­gar la trampa. Un parell d’àpats per cap de set­mana de ros­tit d’ocells amb alli­oli no ens els treia ningú. Només havíem de parar esment de no triar el mateix cor­riol que els guàrdies civils de la caserna del poble. No supor­ta­ven la com­petència i ens apli­ca­ven tot el pes de la llei. Ens requi­sa­ven balles­tes i ocells!