2024

A començaments dels anys vui­tanta, per un canvi de domi­cili a mig curs per la feina del pare, vaig haver d’anar a un col·legi de mon­ges. Va ser un xoc impor­tant, venint com venia d’una escola molt petita, mixta, que les dècades ante­ri­ors havia man­tin­gut la nor­ma­li­tat del català gràcies a l’esforç d’un antic mes­tre de la República. Per mi era nor­mal que tres cur­sos dife­rents de nenes i nens estudiéssim ple­gats en una sola aula d’uns bai­xos sense pati. Tots ens coneixíem, els grans aju­da­ven els petits, i ens feien créixer amb dis­ci­plina però també amb cali­desa. Va arri­bar el canvi i a les ruti­nes de les mon­ges m’hi vaig acos­tu­mar aviat, després de per­dre’m dos o tres cops per un edi­fici immens que em sem­blava laberíntic. Tinc bones ami­gues que encara con­servo d’aque­lla època i crec que amb les mon­ges també vaig apren­dre molt. Però hi ha una cosa que no els per­do­naré mai, a les reli­gi­o­ses. Devien ser opti­mis­tes de mena perquè em van convèncer que era molt afor­tu­nada per poder viure el canvi de mil·lenni. Segons elles, quan jo fos adulta el món seria fantàstic: tindríem robots que ens ho farien tot i s’hau­ria des­co­bert la cura per a mol­tes malal­ties. Però és clar, això era més o menys al mateix temps que Ronald Rea­gan i Mar­ga­ret Thatc­her posa­ven els fona­ments del sis­tema econòmic actual; el capi­ta­lisme sal­vatge que en lloc d’ama­bles robots –és a dir, inversió en ciència per al bé comú– el que ens ha por­tat són més desi­gual­tats, més injustícies, més guer­res, més pobresa i l’enorme des­as­tre de l’emergència climàtica. Per això m’encenc quan lle­geixo per tot arreu que el que pre­o­cupa del 2024 són les dades de crei­xe­ment econòmic. Es fan pre­vi­si­ons sobre com anirà la inflació, el deute, la des­glo­ba­lit­zació... I jo no acabo d’enten­dre el perquè de tan­tes anàlisis si quan hi ha una cosa segura, evi­dent i que ja no es pot negar –que el pla­neta s’està escal­fant més ràpid del pre­vist i se’ns pot endur a tots– les deci­si­ons ambi­en­tals encara es pre­nen a pas de tor­tuga. La gene­ració X havíem de can­viar el món i el món ens ha can­viat a nosal­tres.