En contra d’una ‘guerra’ de l’aigua

L’any va acabar amb el director de l’Agència Catalana de l’Aigua, Samuel Reyes, renyant la població de l’àrea metropolitana de Barcelona per no haver-se adonat de la gravetat de la falta d’aigua fins que s’ha parlat de tancar les dutxes dels gimnasos i que el Barça no podria regar. Reyes –que millora el nivell de gestió de l’ACA respecte a la que va afrontar el Glòria– en aquest cas va relliscar, més en la forma –dir que fins ara no s’havia percebut alarma social hauria estat més apropiat– que en el fons, perquè sí que és cert que mentre fa mesos que els pagesos no cullen perquè no plou o perquè no reguen, o cullen menys perquè reguen menys, el món urbà no ha notat restriccions sensibles. No n’ha notat, també, perquè hi ha barris i municipis sencers de l’AMB que gasten tan poca aigua per habitant i dia que se situen al llindar de països en vies de desenvolupament.

L’advertiment de Reyes té la virtut d’alertar pel que ha de venir. Si no plou hi haurà emergència d’aquí a dos dies i s’imposaran sacrificis (econòmics, mediambientals i també individuals) per preservar el col·lectiu. L’aigua és un bé públic bàsic. No és de ningú perquè és de tots. I a risc de ser diana de les ires dels meus amics ebrencs, s’ha de poder reclamar que si a sis milions els falta aigua qui en té en comparteixi una part. L’Ebre porta més aigua que les conques internes perquè els embassaments del seu curs no l’han retingut tota (només faltaria...) Amb el pronòstic climàtic que s’entreveu, calen solucions estructurals per l’aigua. Un transvasament no ho pot ser mai perquè posa en risc moltes activitats que tenen el mateix dret d’existir que les de l’àrea metropolitana, a banda de la supervivència dels ecosistemes. Però ara, amb el mode d’emergència activat, si els interessos locals fossin instruments de bloqueig assistiríem molt aviat a una nova guerra per l’aigua. I, tristament, seria fratricida.