El mal d’Almansa

Em sap greu de no haver estat, aquests darrers temps, al País Valencià, perquè els qui hi han anat me n’expliquen coses molt interessants. Els valencians que no s’han deixat entabanar pel provincianisme –pel “regionalismo bien entendido”–, per la manipulació idiomàtica i per totes les pressions del botiflerisme hi menen una lluita molt dura i entusiasta. Han aconseguit resultats cada vegada més visibles de conscienciació popular, i jo crec que la història va a favor d’aquests esforços, tot i les enormes dificultats que caldrà superar. Sembla, a més, que hi ha una “manera valenciana” d’ésser activista, que d’entrada sorprèn la gent del Principat: no són socialment inhibits com nosaltres, i la seriositat dels plantejaments és perfectament compatible amb unes formes d’expressió o d’actuació personal més lliures i engrescades. D’alguna manera sembla que nosaltres ens movem més encotillats, més formalistes, mentre que els valencians tenen més vitalisme i menys manies.

L’últim disc d’Al Tall correspon força bé a aquest esperit. El seu titol és Quan el mal ve d’Almansa i recull la dita popular: “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”. El 25 d’abril del 1707 Felip V guanyà a Almansa la batalla contra les forces austriacistes i populars i poc després abolí les institucions polítiques dels valencians; en paraules de l’historiador britànic Henry Kamen, el país “fou ocupat per un exèrcit estranger, sotmès a lleis estrangeres, forçat a obeir funcionaris estrangers i a usar moneda estrangera”.

En el disc d’Al Tall –a més de cançons tan belles com “La colometa” o tan impressionants com “A Miquel Grau”, assassinat per cridar a Alacant “Vull l’Estatut!”– hi ha una cara sencera dedicada a explicar “que el mal ve d’Almansa”, a base de narració històrica i de romanç de cec. És una funció didàctica, construïda amb una deliberada claredat. Una informació per a ésser difosa, en veu alta i amb música, des de tots els racons del País Valencià. I la raó per a fer-ho es resumeix en aquests magnífics versos de la cançó “Lladres”:

No s’ensenya a les escoles

com van esclafar un país,

perquè d’aquella sembrada

continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina

dels antics oliverars

que fa tendra la memòria

i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa,

no sou lladres de saqueig,

que ens poseu la cova en casa

i des d’ella governeu.