Apunt sobre la unitat

Escriure un article demanant la unitat és fàcil, i hom queda bé. En una reunió, prendre la paraula i demanar la unitat és fàcil, i hom queda bé. Davant l’oportunitat que les properes eleccions puguin introduir en ei Parlament una representació del moviment nacionalista d’esquerra s’escriu i es parla a favor de la unitat.

Com que dir la unitat és més còmode que fer-la, hi ha el perill de preferir la satisfacció verbal a la duresa de treballar-hi, de posar-hi la veu en comptes de posar-hi el coll.

La diferència és clara: la veu la hi podem posar des de fora, però el coll l’hi hem de posar des de dins. Hi ha un curiós purisme de la unitat que diu: poseu-vos d’acord, i quan us hàgiu posat d’acord jo ja m’hi afegiré, ja us beneiré, ja seré dels vostres. Doneu-me el plat ben cuinat, que no em fa peça ficar-me a la cuina. Com si la unitat fos una cosa “dels altres”, i no de tothom qui s’hi sent interessat. La unitat no la fan els polítics ni els decrets, ni els pactes personals, ni els manifestos ni els discursos; ni els qui la recomanen, amb paternalisme o amb patriòtica indignació, des de la seva condició d’espectadors de tribuna enlairada. La unitat només la pot fer el poble, la gent que es decideix a l’acció i vol fer feix.

Escric aquestes ratlles quan fa justament un mes que es constituí Nacionalistes d’Esquerra amb aquesta voluntat de fer feix. La majoria no pertanyíem a cap partit polític. Crèiem, i creiem, que és l’hora de fer el “cens actiu” dels que volen ésser conseqüents amb aquells dos principis, i tan sols en un mes Nacionalistes d’Esquerra ha obtingut més militants que cap altra organització més antiga, no parlamentària, de plantejaments semblants. Davant d’aquesta embranzida –que demostra com era sentida la necessitat d’un moviment d’aquesta mena– els partits preexistents i els ciutadans independents podien fer dues coses perfectament lícites: unir-s’hi o no unir-s’hi. Fins i tot els seus detractors hauran d’admetre que Nacionalistes d’Esquerra ha generat un corrent d’entusiasme i d’esperança en uns sectors de població que s’havien anat desanimant progressivament. Per això la incorporació popular és un èxit.

Passa, però, que el BEAN no s’ha lligat a aquest moviment per una raó ben clara: hi seria minoritari i no vol renunciar a la independència de les seves decisions. Hi té perfecte dret. Jo respecto profundament els militants d’aquest bloc. El que ja no entenc tant és que les crides teòriques a favor de la unitat fetes “des de fora” no analitzin aquesta correlació de forces i, sobretot, no es transformin en una actuació pràctica. Penso que el que haurien de fer tots els nacionalistes d’esquerra és apuntar-se a una opció i per tant enfortir-la. Fer la unitat per l’acció, no dificultar-la per l’abstenció. I allò de “si no es posen d’acord, no votaré ningú” em sembla més aviat inconsciència i orgull de no arriscar-se. Sobren àrbitres i manquen jugadors. Algun dia –d’aquí un mes, d’aquí a un any, o quatre– la unitat arribarà gràcies als qui hauran estat disposats a jugar-se-la.