Ceràmica

S’intenta crear una asso­ci­ació cata­lana d’amics de la ter­rissa i de la ceràmica deco­rada. L’interès per aquests pro­duc­tes ha cres­cut molt d’uns quants anys ençà o, per dir-ho més exac­ta­ment: l’interès s’ha ampliat. Perquè, d’espe­ci­a­lis­tes, n’hi ha hagut sem­pre, i devem a alguns col·lec­ci­o­nis­tes que aple­ga­ven peces en altres èpoques la con­ser­vació d’unes obres admi­ra­bles, que són l’excepció de totes les que s’han per­dut al llarg dels segles.

L’ampli­ació con­sis­teix en el fet que l’interès per la ter­rissa i la ceràmica s’ha escam­pat més enllà de l’àmbit dels ini­ci­ats i avui dia el com­par­teix molta gent sen­si­ble, encara que no siguin experts. Això està molt bé, perquè al meu enten­dre la ceràmica és un ins­tru­ment d’edu­cació del gust.

No es pot gene­ra­lit­zar, evi­dent­ment, quan par­lem de ceràmica, perquè n’hi ha de mol­tes menes, i aquest espai no dóna per a mati­sar. Dei­xem ara de banda la ceràmica més luxosa i sofis­ti­cada i cen­trem-nos –pel que dèiem de l’edu­cació del gust– en la d’ori­gen o manu­fac­tura popu­lar. El volum, la línia i el color d’aques­tes peces és una lliçó estètica d’una sim­pli­ci­tat i d’una rotun­di­dat incom­pa­ra­bles. Són cre­a­ci­ons del poble en “estat de gràcia”, és a dir, en el seu estat natu­ral de voler tro­bar solu­ci­ons con­cre­tes a pro­ble­mes con­crets, apor­tant-hi el domini d’un ofici i d’una matèria.

Penso que el nou interès per la ceràmica pot venir d’aquí: de l’enyo­rança. Els ciu­ta­dans tenen –i en són més o menys cons­ci­ents– un doble dèficit: el del con­tacte amb la natu­ra­lesa i el de la pèrdua de la manu­a­li­tat. Una gerra, un càntir, un atu­ell qual­se­vol és un tes­ti­moni de la “terra tre­ba­llada”. Una de les coses que solem fer quan ens pre­sen­ten un objecte d’aquesta mena és “tac­tar-lo”. No podem limi­tar-nos al plaer sim­ple­ment visual d’admi­rar la bellesa de la peça; ens cal entrar-hi en con­tacte –el mot ho diu tot– a través de les mans. Penso que la més pro­funda emoció de la ceràmica ens arriba per aquest camí.

Natu­ral­ment, la ter­rissa i la ceràmica no s’aca­ben en les seves for­mes tra­di­ci­o­nals i sòbries. Per a la matèria i la deco­ració, les vari­e­tats són infi­ni­tes, i en el nos­tre àmbit cul­tu­ral el País Valencià és un cas extra­or­di­nari de cre­a­ti­vi­tat, que en l’època medi­e­val influí en tot el Medi­ter­rani llatí. I el fet és que avui, a Cata­lu­nya i a les Illes, la vita­li­tat de la ceràmica no s’ha per­dut del tot, com en altres indrets. L’asso­ci­ació pro­jec­tada es jus­ti­fica per la neces­si­tat d’estu­diar, defen­sar i esti­mu­lar tota aquesta acti­vi­tat, mit­jançant la cre­ació d’arxius docu­men­tals, impul­sar inves­ti­ga­ci­ons, ori­en­tar sobre la valo­ració de les peces, pro­te­gir els obra­dors de qua­li­tat, etc.

La ter­rissa popu­lar i la ceràmica que fan avui dia alguns artis­tes cata­lans de fama uni­ver­sal –amb obres als millors museus del món– són les dues cares com­ple­mentàries d’una mateixa expressió de cul­tura, que té una sig­ni­fi­cació històrica i col·lec­tiva.