El voraviu
Míchel, el bon feiner
El Barça de Xavi ara sembla més “el gos d’en Mora, que de tot s’enamora”
Quan em queixava, que era sovint, del mànec curt del cavic; del tascó que li saltava a l’aixada i la desmanegava; del poc tall del podall, o de la fulla oscada de la dalla, la rèplica de l’àvia Neus sempre carregava les neules en mi: “A bon feiner, tota eina li va bé.” Sabia que era una excusa. Amb la victòria de dimecres a Montilivi contra l’Atlético de Madrid, el Girona és deu punts per sobre dels de Simeone i vint per sobre del Betis, setè a la taula. La setena posició és la que dona dret a la darrera plaça per competir a Europa, i la que l’any passat els gironins van tenir la possibilitat d’ocupar fins al darrer moment, i que va ser per a l’Osasuna. Del magnífic equip de la temporada passada en varen marxar cartes excepcionals. Santi Bueno de la defensa, Oriol Romeu i Rorro Riquelme del mig del camp i Taty Castellanos de la davantera. Abans-d’ahir, Míchel no va poder comptar per lesió amb tres dels jugadors que l’han portat fins al colideratge al final de la primera volta. David López, Tsygankov i Yangel Herrera eren a la infermeria. Al cap de dos minuts de joc, vist com ens vàrem menjar materialment el rival, vaig tenir clar que Míchel és, com deia l’àvia Neus, el bon feiner a qui tota eina li va bé. Lluny del Barça que no ha sabut treure el suc que té Oriol Romeu i que ara burxa per Aleix Garcia en el mercat d’ hivern. Ni més que un club. Ni Barça triomfant. Ni dream team. Ni el d’en Pep. Ni el de Luis Enrique. En Xavi, ara mateix, tira més cap al gos d’en Mora, que de tot s’enamora.
