Indemnització

Ja fa un any i mig del desastre que es produí en el càmping Els Alfacs. Tothom ho lamentà, molta gent se sacrificà ajudant les víctimes, i es van fer les habituals declaracions oficials, pròpies de l’Administració pública: “Adoptarem les mesures necessàries per a compensar en el possible…”, etc.

Ja fa un any i mig, dèiem, i a través del setmanari “Editur” ens arriba el testimoni de l’entrevista que ha publicat l’importantíssim diari “Le Soir”, de Brussel·les, amb el cònsol general de Bèlgica a Barcelona. Cal recordar que entre les víctimes hi havia trenta-vuit morts i dotze ferits d’aquella nacionalitat. El cònsol general ha fet saber al seu país que –després de divuit mesos– les víctimes de la tragèdia del càmping encara no han estat indemnitzades.

Si ens ho mirem bé, “indemnitzar” ja és un concepte ben poc afortunat, perquè significa rescabalar algú dels danys, les despeses, etc, que li ha causat alguna cosa, de tal manera que aquesta persona resulti “indemne”, és a dir, com si no hagués sofert dany. No hi ha diners, evidentment, que puguin “rescabalar” una mort, una invalidesa o, si voleu, un dolor moral. Però hem acceptat que una aportació social econòmica, si no és compensació real, és almenys una mínima obligació social, que en molts casos pot esdevenir una solució pràctica dels problemes amb els quals es troben familiars dels difunts i els mateixos ferits.

L’administració espanyola –inclosa la de justícia– és d’una lentitud desesperant i d’una complicació absolutament anacrònica. És un mecanisme que s’ha anat rovellant i ha quedat divorciat de les exigències de la societat moderna. Quan s’obre un expedient ja podem començar a tremolar, i el ciutadà corrent té veritable pànic a caure en la trampa de les instàncies, les certificacions, els períodes, el “cal l’informe de”, el “caldrà passar-ho ara al departament de”, les signatures, el vist-i-plau, les estimacions, els desglossats, la bíblia en pasta burocràtica. Les expropiacions es paguen al cap d’uns quants anys –quan el valor del diner acordat ja només és la meitat–, les jubilacions comencen a pagar-se quan el jubilat ja s’hauria d’haver mort de gana, etc.

El cònsol general de Bèlgica a Barcelona ha hagut d’explicar-se davant l’opinió pública del seu país, que no deu entendre que la indemnització encara estigui pendent, i això vol dir que ha hagut d’explicar el fracàs administratiu espanyol, enorme i adormida tortuga en un món que reclama agilitat i eficàcia.

Editur es queixa d’aquesta “vergonyosa lentitud” pensant en el mal efecte que fa en el camp turístic, perquè tot Bèlgica està pendent, des de fa un any i mig, de com resolem aquest aspecte de la catàstrofe. Els qui no som belgues no ens estranyem de res. Ens hem avesat –des de fa molt més temps que divuit mesos– a ésser víctimes no indemnitzades o mal indemnitzades, i a no tenir cap cònsol general que ho denunciï.