Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Vendrellencs tossuts

“Baix Penedès-Informes” és una publicació setmanal que ha arribat als 100 números. Els vendrellencs són gent tenaç, i el més il·lustre dels seus tossuts ha estat probablement Pau Casals, l’home que mantingué tants anys el “jo sóc català” fora de Catalunya –i ho proclamà públicament a l’ONU, recordant l’existència d’una nació als representants dels Estats reconeguts.

Qualsevol número 100 d’un setmanari local o comarcal no patrocinat per ningú és, forçosament, l’obra d’una voluntat de pedra picada, perquè les temptacions de descoratjament són moltes i contínues. Parlar de la vida d’una comunitat relativament reduïda –que és una funció bàsica en una publicació d’aquesta mena– sovint resulta ingrat, perquè la susceptibilitat, o els interessos, o la vanitat, solen reaccionar al primer entretoc. Ja s’hi compta, però. Allò que és més difícil de pair, per als impulsors d’aquestes revistes, és el desinterès de bona part dels vilatans o comarcans. Que un grupet de gent vulgui oferir a la comunitat una eina de comunicació social, una plataforma d’identificació col·lectiva, i que els beneficiaris d’aquesta iniciativa no en comprenguin el significat i l’abast és francament desanimador. Però els tossuts se’n fan càrrec: la gent és més aviat mandra, llegeix poc, i a més és condicionada pels mitjans –revistes, TV– que tenen un “prestigi”. Sembla que una publicació “local” és un subproducte, una curiositat per a “minories”. Ja és ben xocant, aquesta reacció, quan de fet una publicació local no és un subproducte, sinó una “primera matèria”, una informació bàsica per a una majoria. Solen ésser publicacions d’aspecte modest, sí –d’on traurien més diners?– i massa gent sol creure que la modèstia és el contrari de la importància; no, la modèstia només és el contrari de la petulància. La gent que fa “Baix Penedès-Informes” són uns tossuts molt lúcids, i, en l’editorial del número 100, hi llegim un paràgraf que val la pena de difondre: «És llastimós d’observar una frenada global en l’anhel de normalització total que el nostre poble reivindicava i exigia anys enrere. Flaqueja la premsa en català, i continua en franca minoria a casa nostra. Els espais catalans a TV estan en retirada. Es posen traves a l’ensenyament del català al COU i, en general, als IBN. Es demana una malentesa solidaritat, fruit de la qual és que la nostra parla ha de cedir per “amabilitat” o “educació i respecte”. Es blasmen tot sovint oradors que en actes públics multitudinaris tenen la gosadia de parlar en la llengua que l’Estatut defineix com a “llengua pròpia de Catalunya”. Enmig d’això, hem procurat i procurarem amb totes les nostres forces defensar la parla autòctona com a mínim fins a l’equiparació total a l’altra, tot fent-la sortir de la marginació en què sectors, no pas tots forans, la volen mantenir. És, per tant, el nostre, un setmanari català, sense que això impliqui cap mena de discriminació envers qualsevol persona que senti el desig de col·laborar-hi».

Ah, col·laborar amb gent tenaç... quin perillós desafiament a la nostra passivitat! ¿I si ens encomanen la seva tossuderia, i ens compliquem la vida?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.