Immersió en anglès

El meu nivell d’anglès és el del batxillerat dels primers anys vuitanta, és a dir, lamentable. A la Costa Brava, la frontera propera, la imatge de llibertat que s’hi associava i una certa inèrcia ens feien estudiar francès. Tampoc vaig matricular-me mai en cap acadèmia per pal·liar aquell dèficit galopant en l’idioma de Shakespeare. Per als que ens incorporàvem al periodisme als anys vuitanta i noranta, tanta precarietat encara no era un problema: una part molt significativa –per no dir la majoria– estàvem en condicions similars i cada protagonista que s’expressava en anglès anava acompanyat sistemàticament per un traductor. Avui, quan el que tinc més a prop és la retirada, la realitat és l’oposada. Sense un anglès decent no la rasques i si vols una traducció te la busques a can Google o a l’app store del mòbil.

Apa, ja hi he caigut de quatre grapes. “App store”, com si “botiga d’aplicacions” no fos una traducció apropiada. Hem integrat els anglicismes i els influencers, streamers, tiktokers i resta de fauna de llenguatge cool farcit de propostes top per elaborar cheese cakes, muffins, burgers i una llista infinita de coses que fa segles que sabíem anomenar en català. I alhora hem normalitzat l’ús de pronoms febles que no toquen –“S’ha caigut per les escales”– i ignorar-los quan sí que calen –“Si vinguessin tres reis i s’anessin quatre...”–. Passegeu-vos per un eix comercial i sentireu pena. La pinça del castellà i l’anglès és formidable. No hi ha terme intermedi: o la desmuntem protegint el català o la pinça ho destruirà tot. Primer la llengua i després la identitat.

Cara positiva: sense abandonar la mediocritat més absoluta, avui soc més funcional en anglès que quan l’estudiava i tinc consciència que, mentre en altres àrees de coneixement desaprenc, d’anglès encara en vaig aprenent. La immersió funciona, of course.

Mentrestant, sona Working on a dream, del Boss. Ni fet expressament...