L’extrema dreta i la massa

L’extrema dreta i els moviments reaccionaris actuals no són gens intel·ligents. No tenen cap mena de complexitat intel·lectual, car la seva ideologia es basteix sobre un aiguabarreig de principis manllevats dels moviments d’esquerres i d’ideologies reaccionàries, conservadores o autoritàries passades. Desmuntar-los els arguments és facilíssim, tan sols cal aplicar la lògica i les dades. El problema és que la política no només es construeix amb lògica i dades. El problema és que l’extrema dreta i el reaccionarisme ho saben.

L’extrema dreta i el reaccionarisme actuals són molt estúpids, però molt espavilats. Han entès –més aviat, han recordat– que la política també, o sobretot, la fa l’emoció. Les aspiracions personals i col·lectives, els anhels, les pors, les angoixes. La gent busca en la política tant solucions als problemes quotidians com maneres de definir la seva realitat i actuar-hi en conseqüència. Es tracta, doncs, d’entendre què inquieta la gent i construir un projecte que hi doni resposta, implicant-la amb un relat modelat a partir de les aspiracions de cada individu.

En el cor de la creació de projectes polítics hi ha la concepció de la força de les masses. “La gent no s’adona del poder que té”, canta Maria Arnal. La massa és poderosa. La massa té dues cares. Hi ha la púrria, la gentussa, la que cremava dones acusant-les de fetilleres i fruïa amb les execucions públiques de malfactors. I hi ha la massa heroica, la que resisteix el setge de Barcelona del 1714, la que s’alça contra els nacionals el juliol del 1936. En els dos casos, és la mateixa massa, i això fa que la massa esdevingui púrria i heroïna a la vegada. Totes, totis i tots podem ser púrria i herois a la vegada.

A grans trets, el procés independentista es basava en la concepció heroica de la massa: crear una república per materialitzar les aspiracions de cadascú. La traïció dels polítics independentistes, maquillada amb l’excusa d’“evitar morts”, mostra que veien la massa com a púrria. La insistència de la massa a votar i a aplicar-ne el resultat els va enganxar amb els pixats al ventre. No s’esperaven que la gent estigués disposada a deixar-se la pell per defensar un projecte democràtic. Com s’ha vist amb els indults i la possible amnistia, ells no n’estaven pas, de disposats. Per això, l’estratègia de JxCat, ERC i la CUP durant el postprocés es basa a encotillar la massa en la condició de púrria, tot amenaçant-nos que, si no els votem per pactar amb els buròcrates del règim del 78, l’extrema dreta espanyola, i la minúscula extrema dreta catalana, ens arrasaran. El problema és que l’extrema dreta i el reaccionarisme català se senten còmodes en la visió de les masses com a púrria. En vista de l’espanyolització imparable, la pèrdua de benestar econòmic i la crisi climàtica, ens proposen com a solució la llibertat d’odiar qui vulguem (les persones trans, els catalans racialitzats i els immigrants, les feministes) sota la idea que l’odi implica protegir allò que creiem que encara no ens han manllevat ni els espanyols, ni les institucions financeres ni les empreses transnacionals. Ho basteixen com un projecte heroic de caire resistencialista.

Estudiosos del Sud Global han criticat l’anàlisi que el Nord Global ha fet dels moviments autoritaris i d’extrema dreta. Si bé la popularitat del Front National francès, el govern de Trump i el suport al Brexit es basen a erradicar la crisi econòmica i civilitzacional a còpia de tornar a un passat gloriós, l’ascens de figures com Bolsonaro al Brasil, Duterte a les Filipines i Modi a l’Índia es produí en temps de prosperitat, i en cap cas es fonamentava en el retorn a un passat gloriós, ja que són totes elles antigues colònies europees. El cas català, com a nació occidental colonitzada, és una barreja. La nostra extrema dreta i el nostre reaccionarisme es nodreixen de les inquietuds generades per les conseqüències de les retallades en l’estat del benestar, tot sabent que no poden oferir-nos com a alternativa un passat gloriós perquè implica lloar el domini espanyol. Així, justifiquen la islamofòbia i la xenofòbia dient que rebutjar immigrants i l’islam és defensar el país de l’espanyolització, revitalitzar l’economia expulsant mà d’obra que abarateix costos laborals i recuperar uns valors “occidentals” (catòlics o seculars) que s’associen amb l’esplendor d’Europa. Rebutgen els avenços feministes i LGTBI lligant les seves versions més trencadores al rentat de cara feminista que el govern del PSOE i Podem va aplicar a l’actualització del règim del 78, erigit sobre la repressió catalana l’1-O. Van oblidar, però, que és Catalunya des d’on s’han defensat històricament les posicions més trencadores en aquestes qüestions. Quan cal, l’extrema dreta i el reaccionarisme independentista són ben espanyols. L’alternativa a aquest discurs és que l’esquerra, i fins i tot els sectors liberals i conservadors que encara no s’han deixat seduir pel reaccionarisme, apostin per una concepció heroica de la massa. Això, però, és tema d’un altre article.