Cecs entre nosaltres

La cru­el­tat humana fa que sovint algú faci burla dels defec­tes físics dels altres i fins i tot hi ha humo­ris­tes que no s’estan de pro­vo­car la ria­lla del públic amb unes armes de tan mal gust. És una manca d’edu­cació de la sen­si­bi­li­tat. Al cos­tat dels coi­xos, els sords, els gepe­ruts, etc., els cecs solen ésser l’excepció. La gent és habi­tu­al­ment “cari­ta­tiva” amb els cecs, i cal posar el mot “cari­tat” entre come­tes per tal de recor­dar-ne el pro­fund sig­ni­fi­cat: amor des­in­te­res­sat al proïsme.

Sovint em trobo, pel car­rer, una noia cega que avança deci­di­da­ment, ori­en­tant-se amb el bastó; sem­pre coin­ci­dim a la mateixa hora, que és l’hora que deu aca­bar la feina, cap a les dues. Avui, en un altre indret, he tro­bat un noi cec que es movia amb la mateixa diligència i pre­cisió. Quan anava a tra­ves­sar un car­rer, una dona l’ha aga­fat del braç i l’ha aju­dat a pas­sar. La dona neces­si­tava, amb aquest gest, mani­fes­tar la bon­dat que l’omplia, i no hi ha dubte que és un gest social posi­tiu. No estic segur, però, que en la pràctica el noi neces­sités aquest ajut, encara que afec­ti­va­ment l’hagi pogut agrair. L’he obser­vat una estona, i el noi avançava sense pro­ble­mes, pre­ce­dit pel bastó que es movia rítmi­ca­ment a dreta i a esquerra, explo­rant. De cop ha girat en un angle recte impe­ca­ble i s’ha ficat en una casa, “com si l’hagués vist”.

La rein­serció social dels cecs és un fet modern. Durant segles han patit una ter­ri­ble opressió o, a tot esti­rar, la típica bene­ficència. En interes­sar-me pels car­rers de Bar­ce­lona vaig des­co­brir la mar­gi­nació que els cecs havien sofert a la nos­tra ciu­tat, obli­gats a aïllar-se de la vida en comú i a bar­re­jar-se amb “la gent mise­ra­ble” que s’aple­gava en deter­mi­nats indrets. Era gent de “fora mura­lles”, i no és perquè sí que del nou por­tal que es bastí –després ano­me­nat de l’Àngel– tocant a l’actual plaça de Cata­lu­nya se’n digués Por­tal dels Orbs. Els car­rers dels Cecs de la Boque­ria, i dels Cecs de Sant Cugat ens con­fir­men que els cecs bar­ce­lo­nins es defen­sa­ven vivint junts de la inca­pa­ci­tat de con­viure amb l’altra gent.

Ara ha fet, pre­ci­sa­ment, cent cin­quanta anys dels tre­balls que van dur Louis Brai­lle a per­fec­ci­o­nar un sis­tema d’escrip­tura i de lec­tura per a cecs. En aquest segle i mig el procés d’incor­po­ració social ha estat lent, cer­ta­ment, però sos­tin­gut, i penso que avançarà cada vegada més de pressa. Aquests cecs joves que des­a­fien tan enèrgi­ca­ment l’adver­si­tat ja des­per­ten alguna cosa més que la com­mi­se­ració tra­di­ci­o­nal. En certa manera des­vet­llen l’admi­ració dels qui ens desa­ni­mem davant d’obs­ta­cles molt més petits. És l’admi­ració que pro­voca tot­hom qui ha deci­dit d’explo­rar fins al final la seva res­pon­sa­bi­li­tat com a per­sona. Ara només falta que la soci­e­tat –no cada u de nosal­tres pel seu compte– cor­res­pon­gui a aquesta acti­tud dels cecs ofe­rint unes pos­si­bi­li­tats de tre­ball i un marc de con­vivència que afa­vo­reixi la repa­ració d’una injustícia històrica.