Opinió

Tribuna oberta

Tres aspectes a considerar

“Cal abordar la desburocratització, consolidar la innovació només quan funciona i treballar un suport social als docents

Aquest arti­cle estava fet fa temps, però amb l’immens ter­ra­bas­tall de l’informe PISA m’he vist obli­gat a revi­sar-lo. La veri­tat és que he fet pocs can­vis. La pro­blemàtica és àmplia. Avui només vull plan­te­jar tres aspec­tes que crec que són trans­ver­sals i la seva solució, evi­dent­ment com­porta un cost econòmic, no és de cap manera inas­su­mi­ble.

El pri­mer –i encara que no m’agrada gens el nom– és la des­bu­ro­cra­tit­zació. Cal, d’una vegada, fer un esforç per recon­duir la tendència cada cop més mar­cada a con­ver­tir les direc­ci­ons dels nos­tres cen­tres edu­ca­tius en màqui­nes burocràtiques que pas­sen les hores en tràmits admi­nis­tra­tius i s’allu­nyen del lide­ratge pedagògic. Això no és gens fàcil perquè és un pro­blema gene­ral de la nos­tra admi­nis­tració. Pas­sen massa hores con­tes­tant els reque­ri­ments del Depar­ta­ment que arri­ben de dife­rents direc­ci­ons gene­rals, mol­tes vega­des de forma des­co­or­di­nada, omplint apli­ca­ci­ons, repe­tint infor­ma­ci­ons que s’hau­rien de tenir per­fec­ta­ment con­tro­la­des en unes bases de dades acces­si­bles i de fàcil con­sulta. Fem les coses sen­zi­lles, sis­plau, i no les repe­tim tan­tes vega­des. Segu­ra­ment que orga­nit­zar tot això en aquest sen­tit no és fàcil però val la pena inten­tar-ho. I el cost econòmic ini­cial segur que el recu­pe­ra­rem sobra­da­ment. Cer­ta­ment que reque­reix un esforç, però s’ho val. Els cen­tres ho agrai­ran i més les direc­ci­ons. Cal opti­mit­zar recur­sos! Menys papers. La informàtica no ho ha solu­ci­o­nat. Sem­blava que la informàtica posa­ria fi a la xacra del paper i no ha estat així. El pro­blema és molt més pro­fund. Això alli­be­rarà temps que, en comp­tes de dedi­car-lo a tràmits admi­nis­tra­tius, es podrà dedi­car a aspec­tes edu­ca­tius que reper­cu­ti­ran en bene­fici del nos­tre alum­nat i, per extensió, de la nos­tra soci­e­tat.

El segon aspecte fa referència a la inno­vació. A veure, inno­va­ci­ons, les que cal­gui i des que la huma­ni­tat és huma­ni­tat així hem anat fent pas­sos enda­vant, però inno­var per inno­var i amb can­vis cons­tants tot espe­rant resul­tats imme­di­ats no pot ser. L’edu­cació va tan lenta com el món de la page­sia. Es neces­sita temps. I quan una cosa ha fun­ci­o­nat cal con­so­li­dar-la i fer-la estruc­tu­ral. Penso en la implan­tació del Pun­tedu –pro­grama de bibli­o­teca esco­lar–, que fa 20 anys es va començar a implan­tar amb gran èxit i reco­nei­xe­ment. Va fun­ci­o­nar per­fec­ta­ment uns quants cur­sos i poste­ri­or­ment va anar des­a­pa­rei­xent fins a l’extrem que a hores d’ara més d’un cen­tre esco­lar ha tan­cat la seva bibli­o­teca. Quan una cosa fun­ci­ona cal con­so­li­dar-la i con­ver­tir-la en eina impres­cin­di­ble. I vull recor­dar que la com­prensió lec­tora s’ha enfon­sat. Pot­ser tot va lli­gat. Pen­sem-hi.

El ter­cer aspecte és la falta de reco­nei­xe­ment dels nos­tres docents. I això és un pro­blema social molt més ampli, però crec que la posició del Depar­ta­ment ha de ser clara i con­tun­dent en aquest sen­tit. Els docents i, per extensió, tot el per­so­nal que tenim es merei­xen i neces­si­ten aquest suport social. Pen­sem que el per­so­nal del món de l’edu­cació supera els cent mil tre­ba­lla­dors, la gran majo­ria docents i per tant amb titu­lació supe­rior. Cap altre Depar­ta­ment té una situ­ació sem­blant. Cap altre Depar­ta­ment té un exèrcit tan gran i qua­li­fi­cat. Per tant hem de viure aquest fet com una gran opor­tu­ni­tat i la majo­ria de la soci­e­tat ho hau­ria de veure així. A més, la gran majo­ria de docents són gent molt res­pon­sa­ble i dis­ci­pli­nada i estan dis­po­sats al que cal­gui. Per tant qual­se­vol actu­ació en el camp edu­ca­tiu fa neces­sari i del tot con­ve­ni­ent tenir-los sem­pre en compte. Acon­se­guir el reco­nei­xe­ment pro­fes­si­o­nal dels docents en aquesta nos­tra soci­e­tat no és gens fàcil, per tant la impli­cació del Depar­ta­ment en aquesta línia és fona­men­tal. Cal tre­ba­llar-hi. Mes­tres i pro­fes­sors han de sen­tir l’escalf de tot­hom, han de saber que la seva feina es valora, que la seva feina és clau per al futur de la nos­tra soci­e­tat. Ens la juguem. Hem de tenir els docents amb ganes, amb mol­tes ganes, i crec que moltíssims ja les tenen, però neces­si­ten sen­tir el suport de tot­hom. Molts docents, però, estan can­sats, des­mo­ra­lit­zats, deso­ri­en­tats. I les direc­ci­ons dels cen­tres encara estan més can­sa­des, més des­mo­ra­lit­za­des i més deso­ri­en­ta­des.

Ho deia molt bé Joan Vall Clara en el seu Vora­viu del 14 de juny tot aco­mi­a­dant-se com a pare de l’esco­la­ri­tat obli­gatòria de l’últim fill, pla­gi­ant Quim Mas­fer­rer: “Gent del món de l’ense­nya­ment, sou molt bona gent.” I té raó, i encara hi afe­gi­ria que mol­tes vega­des la tropa és millor que els gene­rals. I cal escol­tar-la, valo­rar-la i ani­mar-la. Segur que tots hi gua­nyem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.