Tribuna
El que em queda de tu
És negra nit i fa fred. Surts a passejar el gos. T’apuges el coll de l’abric fins a cobrir-te el nas i segueixes amb la mirada els camins de vapor lleuger que expires i es dissolen, intangibles, eteris com el fum, davant els teus ulls. Penses que, en realitat, aquesta obligació recurrent, aquest treure el gos tres cops al dia, sovint et reporta l’espai de silenci que necessites i inspires el fred, invasor, que s’acomoda als teus pulmons fins a delimitar-ne els contorns. I mentre l’animal ensuma inquiet a la recerca d’un rastre, tu alces els ulls al cel que es corba sobre teu i et fa sentir insignificant.
Un fanal de llum s’apaga i torna, recurrent, la vella història. Aquella que fa ben bé set anys que t’expliques i que no goses compartir amb ningú perquè penses que és absurda, creuran que ets boja. Pot una ànima errant amortir un fanal? I si fos ell qui vigila la meva nit? Saps que és absurd, però perceps la seva presència com si encara fos aquí, amb tu, encoratjant-te. Com si encara poguessis córrer a refugiar-te als seus genolls i emmirallar-te en els seus ulls, negats d’amor de pare.
El gos estira i tu avances, en una clara al·legoria que defineix la teva vida. I allà, al fons, entre les branques dels pins que es mouen a ritme de garbinada, impresos sobre un llenç atzabeja, apareix, brillant, la llum. I no en saps prou per definir si és una estrella, el que brilla, un meteorit fugaç o un planeta. Ella brilla i tu somrius. Una llum dins la foscor. Tan necessària.
“Niña, hoy es martes, ¿verdad?” “Sí, mama.” “¿Ves como me acuerdo de las cosas, cariño?...” La casa fa olor d’escudella i jo flairo amb delit. I l’aroma em transporta a una cuina petita d’un pis de protecció oficial al barri d’immigrants andalusos on vaig néixer i créixer. “Le he puesto pelota, como a ti te gusta. ¿Te preparo un tupper?” I fa tant que no la sento remenar entre cassoles que la miro sorpresa i la trobo, a ella, la mare, i per un moment m’ofega el plor retingut a la base de coll. ¿Dónde has estado todo este tiempo, mama?, et preguntes. I no saps si és una il·lusió o quelcom permanent i el miracle de la química te la tornarà per sempre.
Sigui com sigui, ella torna a ser a casa i habita dins aquelles parets i dins altres parets més profundes, abandonades lentament des de la mort del pare, el detonant. I jo torno a tenir un tupper calent i l’escalf d’una mare. “No te vayas”, m’agradaria cridar-li mentre la retinc contra mi. Però soc conscient que el monstre és allà. Només esmorteït per l’efecte d’un antipsicòtic més fort. El predador es diu Demència i s’escriu amb majúscules. “Hoy es martes, ¿verdad?” I com un astre lluminós en un cel ennegrit, aquestes quatre paraules il·luminen la meva nit. Torno a mirar al cel. Potser és Mart qui brilla; potser és el pare que em cuida; potser és l’esperança que, cega i persistent, es nega a perdre la mare entre les bromes de l’oblit.
I aquest fet tan ordinari, aquesta realitat que viuen tantes famílies a la llar de la seva infantesa, aquest veure marxar els pares, mentalment, destruïts per una malaltia ferotge, poc visibilitzada, de conseqüències devastadores per a qui la pateix i per als cuidadors que els acompanyen, tan al marge dels debats al Parlament, amb ajudes insuficients i estructures fetes de cara a la galeria –amb personal extraordinari però sense recursos–, aquest fet tan ordinari que no compta amb el suport d’una classe política, preocupada per si revaliden o no l’escó que els permetrà mantenir el nivell de vida i, si cal, pagar una residència privada per als seus ancians, es veu reflectida en la cultura, compendi d’arts i valors.
I ho fa a través d’obres admirables. Obres que toquen el moll de l’os, que arriben a l’ànima, que desmunten mites, que fereixen cors, per certes i aclaridores. Avui us en recomano una que s’apropa tant a la meva vivència que fa por. El que em queda de tu, de Pepa Aguar.
Avui la casa no fa olor d’escudella. Avui la mare ja no es cuina i penses que, esglaó a esglaó, la mare es dissol en el temps fins a fondre’s en la nit.
Paraula de gironina.