Esforç comarcal

Durant molts anys hem tro­bat en l’estudi del fet comar­cal una arma de resistència con­tra la des­per­so­na­lit­zació de Cata­lu­nya. Quan no podíem par­lar de nació parlàvem de comar­ques. Defensàvem la rea­li­tat pròpia de les comar­ques con­tra la rea­li­tat impo­sada de les províncies, i fer comar­ca­lisme era una forma –con­di­ci­o­nada per les cir­cumstàncies, com totes les for­mes de lluita– de fer cata­la­nisme.

Els geògrafs, els his­to­ri­a­dors i els escrip­tors van col·labo­rar en aquesta feina, que era útil però que tenia una dimensió pública forçosa­ment res­trin­gida. D’una banda perquè era un tema plan­te­jat en l’àmbit de l’“escrip­tura”, sem­pre mino­ri­tari, i l’anàlisi de les comar­ques era més literària o tècnica que no pas un pro­grama pràctic d’acti­vació comar­cal; de l’altra, perquè no hi havia la mínima estruc­tura d’admi­nis­tració –no dic, ja, de poder– cata­lana perquè l’orde­nació comar­cal s’afermés amb vigo­ria.

La situ­ació ha començat a can­viar. No ens hem pogut treure les províncies del damunt, però des de sota aug­menta cada dia la pressió vital de les comar­ques, que han dei­xat de ser només temes d’estudi per a con­ver­tir-se en pla­ta­for­mes de tre­ball col·lec­tiu i d’actu­ació política, en el sen­tit més gene­ral d’aquest mot. Assem­blees comar­cals de tota mena, publi­ca­ci­ons comar­cals, coo­pe­ra­ti­ves comar­cals, sin­di­cats comar­cals...

Dins els límits pre­vi­si­bles, tot això fun­ci­ona. El set­ma­nari de la comarca d’Osona, per exem­ple, “El 9 Nou”, ha arri­bat al número 100, i ha pas­sat en aquests dos anys dels 5.000 exem­plars ini­ci­als als 12.000. Si es té en compte que a la comarca hi ha unes 27.000 famílies, l’accep­tació és evi­dent. Cada set­mana aquesta publi­cació –que no té altre suport econòmic que la venda i la publi­ci­tat– es ven a 89 punts de 36 pobla­ci­ons de la comarca.

El sin­di­ca­lisme comar­cal és un altre capítol impor­tantíssim en relació amb el tema d’aques­tes rat­lles. No vull citar noms ni comar­ques, per no dei­xar-me’n cap; és una lluita dura i meritòria que cal esti­mu­lar en bloc. És un sin­di­ca­lisme que té un veri­ta­ble “interès naci­o­nal”.

L’hege­mo­nia de les grans cen­trals obre­res arti­cu­la­des de Madrid és acla­pa­ra­dora, i qual­se­vol sin­di­ca­lisme mino­ri­tari els fa nosa. Hi ha una com­pren­si­ble volun­tat de des­qua­li­fi­car-lo. De fet, és nor­mal que les grans estruc­tu­res sin­di­cals, com en prin­cipi totes les grans estruc­tu­res –polítiques, reli­gi­o­ses, econòmiques–, ten­dei­xin a bar­rar el pas a les excep­ci­ons, fàcil­ment tit­lla­bles d’impolítiques, de no reli­gi­o­ses o d’anti­e­conòmiques. Tocant de peus en la terra d’una rea­li­tat con­creta, la comar­cal, aquests sin­di­cats es dis­tin­gei­xen pel seu refús de l’anestèsia i inten­ten obrir un camí per on avan­cin estre­ta­ment units el com­promís naci­o­na­lista i el com­promís amb la classe obrera. Es tracta de posar les bases per a arri­bar, a través de la fede­ració comar­cal, al Sin­di­cat dels Països Cata­lans. No cal subrat­llar l’interès que, des de tots els punts de vista, té aquest esforç con­tra la mar­gi­nació del català en el món del tre­ball, menys aire­jada que la que patim a la tele­visió, l’escola, l’admi­nis­tració, etc.