Crisi o fracàs?

El gas acaba d’expe­ri­men­tar un aug­ment que hauríem de qua­li­fi­car d’impres­si­o­nant si no fos que han acon­se­guit que ja no ens impres­si­oni cap nova prova de l’ender­ro­ca­ment del nos­tre sis­tema de vida. Les fites visi­bles d’aquest procés són els suc­ces­sius enca­ri­ments del petroli, o sigui que ja dura cinc o sis anys. La causa de l’aug­ment ràpid i espec­ta­cu­lar del preu del petroli –per què ara, i no anys endar­rere; per què tant, i tan­tes vega­des– no ha estat pas expli­cada a l’opinió pública. Sabem que els països pro­duc­tors en van apu­jant el preu, però no sabem res més. Qui bene­fi­cia real­ment, per exem­ple?

Qui per­ju­dica, sí que ho sabem. Els qui han cre­gut –tot el món occi­den­tal, amb més o menys entu­si­asme– que la soci­e­tat del benes­tar era irre­ver­si­ble i que el progrés mate­rial no tenia atu­ra­dor. Ara des­co­brim d’una manera des­a­gra­da­ble que s’estan afe­blint els fona­ments de l’edi­fici en el qual pre­teníem d’ins­tal·lar-nos per sem­pre –cada vegada en un pis més alt i més ben equi­pat. Ens sen­tim com si ens hagues­sin enga­nyat. I és que ens han enga­nyat –i hem vol­gut dei­xar-nos enga­nyar. L’ener­gia fàcil no ho era, l’ener­gia barata no ho era, l’ener­gia eterna no ho era.

Alguns anti­con­su­mis­tes ja ho deien feia temps, però no tenien bona premsa, eren uns der­ro­tis­tes o uns “sonats”. El poder uni­ver­sal, a més, ja havia tro­bat la con­tinuïtat del procés tri­om­fa­lista: l’ener­gia nuclear. De cop i volta, però, uns altres “sonats” han començat a tenir raó: els eco­lo­gis­tes. Els eco­lo­gis­tes no han pogut ésser des­qua­li­fi­cats des del moment que es produí l’acci­dent a la cen­tral de Har­ris­burg i, si no m’equi­voco, s’ha suspès als Estats Units la cons­trucció de noves cen­trals.

La situ­ació, doncs, és dramàtica: no hi ha cap garan­tia que tin­guem petroli demà pas­sat, l’ener­gia nuclear no és fia­ble en el moment actual –a més que no està en con­di­ci­ons pràcti­ques de subs­ti­tuir el petroli–, i les ano­me­na­des ener­gies alter­na­ti­ves –solar, geotèrmica, marina, eòlica– han estat olímpi­ca­ment igno­ra­des pels cen­tres de decisió. Energètica­ment, doncs, estem a punt de que­dar-nos en calçotets.

Sos­pito que només hi ha dos camins de sor­tida. El pri­mer és fer un exa­men de consciència de la nos­tra civi­lit­zació –no tan sols una anàlisi de la nos­tra eco­no­mia. Si té algun sen­tit voler man­te­nir un “ideal de vida” quan la crisi s’estendrà ine­vi­ta­ble­ment, i s’anirà cre­ant una fossa cada vegada més pro­funda i més insal­va­ble entre uns objec­tius mate­ri­als i la pos­si­bi­li­tat d’asso­lir-los. És pre­vi­si­ble que la inflació, l’atur, la fallida d’un deter­mi­nat tipus d’empresa accentuï el des­ni­vell social, i aca­bin enfron­tant-se una soci­e­tat esta­blerta amb una soci­e­tat frus­trada. Serà difícil, per a evi­tar-ho, començar a modi­fi­car el que ente­nem per civi­lit­zació.

L’altra solució –falsa, perquè seria cir­cums­tan­cial– seria des­gra­ci­a­da­ment més fàcil: la guerra.