Visió i previsió del Garraf

En el número 54 de les Publicacions d’Informació Econòmica que edita periòdicament Banca Catalana hi ha dos treballs molt interessants per als qui es preocupen per l’ordenació del territori català. L’un és un estudi de Pere Lleonart, que examina la dinàmica industrial de 29 zones, centrades en ciutats a excepció de tres “corredors industrials”, creats al llarg de vies de comunicació. Les possibilitats de creixement de cada zona són valorades en funció d’una sèrie de factors que l’autor considera determinants: la dinàmica dels sectors industrials, l’aparició previsible de noves iniciatives, oferta potencial de mà d’obra, i cost, comunicacions, oferta de sòl industrial, atractius residencials...

L’altre treball, d’Anna Ricart i Jordi Gual, duu el títol: “El Garraf: dades per a un estudi comarcal”.

El Garraf és un territori molt peculiar, per la seva reduïda extensió, la seva complicada orografia i les seves característiques socioeconòmiques. El Pla Director de l’Àrea Metropolitana de Barcelona considera el triangle Vilanova-Sant Pere de Ribes-Sitges com un dels tretze nuclis en què s’haurà de concentrar la població de l’AMB durant la resta d’anys del segle que som. Vilanova actuaria pel sud com Mataró i Tordera ho farien pel nord, constituint un dels tres eixos horitzontals de l’àrea.

Després d’un estudi minuciós, els autors proposen algunes vies d’actuació per al desenvolupament futur del Garraf que voldria saber resumir. Una política d’ordenació global del Garraf ha de preveure la conversió del triangle que dèiem en una conurbació de prop de 150.000 habitants, i al mateix temps cal aturar la despoblació de les poques viles de l’interior. El primer objectiu –lligat a la descentralització barcelonina mitjançant la potenciació d’un cinturó de centres urbans situats a uns 50 quilòmetres– exigeix una xarxa nova de comunicacions. El segon s’aconsegueix configurant una comarca en què els centres subordinats a la capital comarcal tinguin unes dimensions que permetin l’oferiment de determinats serveis. També en aquest sentit les comunicacions intracomarcals són decisives, perquè ara dominen les radials amb Vilanova.

L’eix perpendicular Vilanova-Vilafranca-Igualada és millorable, però el que presenta dificultats és la connexió amb Barcelona. Els autors recorden les dues solucions: l’autopista mitjançant túnels –com la via del tren–, tècnicament complicada, i l’autopista exterior sobre el mar, opció amb costos socials (conservació del paisatge). Una tercera solució seria un traçat que més o menys coincidís amb l’actual carretera N-ll al seu pas per l’alt de l’Ordal, solució relativa però de costos més baixos.

Totes les consideracions dels autors tenen un clar signe expansionista, i veuen el Garraf futur com una comarca d’alt aprofitament productiu. No ignoren, però, d’altres opcions –el manteniment de l’equilibri ecològic del Garraf, per exemple–, tot i que el seu criteri és que, quan una col·lectivitat decideix que ha de créixer, és ella la qui ha de determinar les zones que vol dedicar a residència, a indústria i a lleure. El Garraf, diuen, té unes característiques que li permeten de ser un bon terreny de prova i experiència per a un planejament democràtic.