Polítics que es mimetitzen amb tiktokers

Miro de posar-me en la pell del polític que ordena al seu equip de comunicació que generi a les xarxes tant contingut com sigui possible per transmetre a la ciutadania que tenen la sort de comptar amb un alcalde que és una màquina de fer coses. “Alcalde, n’està segur? Que només s’ha canviat una rajola!” ”Tu fes foto i puja-la, que avui és el més extraordinari que explicarem.” “Alcalde, això ho hem de penjar? Que només és un canvi de contenidor!” “I tant, que hi ha deu famílies al darrere reclamant-ho i mai se sap si ens anirà de set o vuit vots.” O al revés: “Alcalde, tu sobretot acosta’t molt a una persona gran o a un nen, que aquestes fotos sempre entendreixen la gent.” La palma, per al meu gust, se l’emporten les fotografies amb un posat. Aquelles imatges que són més antinaturals que veure algú caminant descalç pel carrer. Les veiem quan algú que capta la imatge obliga el polític de torn a comportar-se com si allà no hi hagués ningú més. Aquelles mirades a l’horitzó, tan reflexives com forçades, són de les coses més ridícules que m’he trobat a les xarxes socials. Entenc perfectament que els polítics han de generar contingut com xurros per vendre acció. Però d’aquí a convertir l’anècdota en notícia hi hauria d’haver un bon tram. Perquè estem veient com es canvia un parterre –sí, un tros de terra– i ens ho venen com si haguessin posat l’última pedra de la Sagrada Família. “Alcalde, n’està segur? Que amb aquest vídeo semblarà un tiktoker de catorze anys!” “Tu tira, que hem de començar a arribar als joves.” I així, sense sentit del ridícul, anem veient com abunden els governants que redueixen l’acció política a la mínima expressió i ho disfressen de catàleg de macropolítiques. Donem gràcies si almenys no fan faltes d’ortografia.