Més pipicans que parcs infantils

Tinc un amic que plan­teja que si a Bar­ce­lona hi ha més gos­sos que nens de 0 a 12 anys, també hi hau­ria d’haver més pipi­cans que parcs infan­tils. Ara se’n diuen àrees d’esbarjo caní, perquè soni més polit. Actu­al­ment, la ciu­tat dis­posa de més de 100 àrees per a aquests ani­mals, gai­rebé la mei­tat de les quals, d’entre 300 i 400 m². A l’altre cos­tat de la balança, la ciu­tat té més de 800 espais públics dedi­cats al joc infan­til, seg­men­tats en àrees des­ti­na­des a cana­lla de fins a 5 anys, de 6 a 12 anys i de més de 12. Al final del 2022 va pas­sar per pri­mer cop que els cans van superar els nens: 172.971 els pri­mers, 165.482 els segons.

Entenc que no es diguin pipi­cans, perquè el pipí el fan pel camí. El meu amic s’exclama perquè ha hagut de sen­tir que els gos­sos s’hau­rien d’aguan­tar les neces­si­tats fins al pipicà més pro­per. És indub­ta­ble que l’orina dels gos­sos cons­ti­tu­eix un pro­blema de cor­rosió per al mobi­li­ari urbà, les can­to­na­des i els por­tals, fins i tot per a les rodes de les motos.​El pròxim dia plan­te­jaré al meu amic què li sem­bla­ria posar bol­quers als gos­sos. No sé per què, però diria que no ho tro­barà bé. Els parcs infan­tils no dei­xen de ser pipi­cans per a nens, amb l’única diferència que els nens sí que por­ten bol­quers. Segu­ra­ment fan més amis­tats els gos­sos als seus parcs que els nens als recin­tes infan­tils, on cada tobo­gan és un Viet­nam.

Als pobles deuen mirar això de Bar­ce­lona i deuen pen­sar què hi fa la gent, en aquesta ciu­tat, cri­ant fills –pocs– i tenint gos­sos –molts–. Però és curiós com als muni­ci­pis més reme­nuts sem­pre hi ha un parc infan­til i un pipicà, encara que esti­gui envol­tat de bos­cos, prats i mun­ta­nyes. Val a dir que, a ciu­tat, els gos­sos han colo­nit­zat les plat­ges i el metro. Per mi com si els dei­xen entrar al cinema, sem­pre que no mos­se­guin, bor­din o es pixin a la butaca. Fins i tot els dei­xa­ria que em lle­pes­sin la mà, perquè veieu que no soc anti­gos­sos. Abans dei­xa­ria que ho fes un gos que un nen. Ecs.

Ara molts amos por­ten l’ani­mal amb aquells cot­xets de qua­tre rodes que sem­blen per anar a com­prar. Seguint la lògica del meu amic, pot­ser als com­bois del metro cal­drien més espais reser­vats per a cot­xets de gos que per a cot­xets de nen.

Intu­eixo que el meu amic cen­sura els res­tau­rants que no accep­ten gos­sos i aplau­deix els que no dei­xen entrar-hi nens. Tinc altres amics que segu­ra­ment pre­fe­rei­xen un res­tau­rant que no per­meti gos­sos ni nens, i d’altres que trien els que hi pot acce­dir tot­hom, adults inclo­sos. Pot­ser estem fent l’enze i hi ha una veta de mer­cat per als res­tau­rants exclu­sius per a nens i gos­sos sense tutors legals de cap d’ells. Encara que, a la Bar­ce­lona on hi ha cafe­te­ries amb gats, pot­ser això ja està inven­tat.

Al marge dels pigall, el que també em pre­gunto és el sen­tit de tenir un gos en una ciu­tat on sem­pre ha d’anar lli­gat i que no pots ni por­tar lliure per Coll­se­rola perquè és un parc natu­ral. És clar que almenys 172.971 per­so­nes em sabran res­pon­dre. I pot­ser el meu amic també.

Ja ho sé, la res­posta és amor.