Alliberar la mirada

Fa un parell de setmanes, en aquest mateix espai, el company Xavier Plana feia un clam per tal que el Camp de Tarragona, aquest territori nostre amb tot d’actius múltiples i diversos que no repetiré, sigui conscient de la seva realitat, es deixondeixi i deixi de fixar-se en altres regions –es referia molt al nord– per passar a construir-se des de la pròpia singularitat i potenciant allò que ens caracteritza.

Com que comparteixo el clam des que tinc ús de raó i he dedicat el viure a mirar de revertir-ho en la mesura que és possible a algú de la societat civil, ara i aquí segueixo el fil però fent-hi una matisació i una dissensió cordial. La primera és que en alguns àmbits –penso, per exemple, en el de l’art contemporani– ja tenim camí fet en el desvetllament que proposa, i la segona, que, al meu parer, un dels actius que ens poden caracteritzar prové, justament, de mirar enfora i alhora cap al nord i cap al sud per adonar-nos que, juntament amb les Terres de l’Ebre, ocupem el punt medial en el conjunt dels territoris de parla catalana.

No es pensin que amb això els vull marejar. Res més lluny de la meva voluntat. Però sí que m’agradaria que ens féssim conscients que, en aquest espai geogràfic que és de cruïlla entre el Principat i el País Valencià, el nostre dia a dia també el podem confegir precisament trenant complicitats i projectes amb el sud. I això entenc que es pot donar si ens desinhibim i, de manera desacomplexada, optem per aquesta perspectiva. La parla i la cultura comunes i compartides ens ho posen natural i fàcil i la possibilitat de ser agents actius i/o de referència en la creació o enfortiment de vincles en aquest sentit esdevé una opció –si optem per alliberar la mirada, és clar.

Alguns, des de l’Horta, ja ho han fet de fa temps. Aquest 2024, se celebra el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993), considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i un dels poetes més importants de la literatura catalana del segle XX. No glossaré ara i aquí la trajectòria de l’autor, però sí que posaré l’accent en l’estreta relació que va establir amb Tarragona i en el que va significar per a ell i per a la ciutat, que, tot sigui dit, és d’esperar que enguany se’n faci ressò.

L’any 1952, Estellés va tenir un primer contacte amb Tarragona quan va venir com a corresponsal del diari Las Provincias per cobrir la informació del retorn de les restes de Jaume I de la catedral de Tarragona al monestir de Poblet, vivència que el va impressionar profundament. Va tornar a la ciutat, tant a títol personal –viatge de noces– com per participar en activitats culturals, i la seva obra es va impregnar de l’essència de Tarraco i del que hi va descobrir. Els seus versos ho constaten i, avui i aquí, venen a ajudar-me com a colofó de luxe d’aquest article: “La unitat de l’idioma, / una unitat de ferro ocult, / de pa segur i compartit, / entre Catalunya i València, / la vaig tocar a Tarragona, / així l’infant que toca sa mare.”