Notablement feliços

No sé si vosaltres també, però jo tinc la sensació que m’ha costat Déu i ajuda arribar al final de gener. Diuen que gener és el mes del llanguiment, expressat amb el fenomen absolutament inventat que els gurus del màrqueting han batejat com a Blue Monday. Ja hem passat festes, hem tornat a les amanides amb coses per enganyar l’estómac i tranquil·litzar la consciència. Venen dies de molta feina i no s’albira cap data en vermell al calendari fins a Divendres Sant. I està a punt de passar el càrrec post festum, pestum de la targeta de crèdit. Davant d’aquest panorama, podem deixar-nos arrossegar per la tristor del moment o posar-hi una mica de perspectiva. Potser és tan fàcil com recordar que, malgrat tots els malgrats, tenim la immensa sort de viure a Catalunya (i és temps de calçotades). Recentment, hem sabut, gràcies a l’indicador de benestar subjectiu, que els catalans puntuem la nostra felicitat amb un 6,9, que no està gens malament. Personalment, hi ha moltes coses que em continuen angoixant: les imatges feridores que arriben de Gaza, l’ús del català entre els joves, la mala bava de les xarxes socials que taca tot el debat públic, la sequera persistent, la violència contra les dones, el preu de l’oli d’oliva i els lloguers, la ràbia que despertem en algunes persones només pel fet de ser volgudament catalans. Em temo que tots aquests temors persistiran el 2024, així que és qüestió d’omplir l’altre plat de la balança amb totes aquelles coses que ens fan feliços, per afrontar l’any amb alegria i determinació.

Hi ha qui diu que la tristor inherent al mes de gener ens arriba perquè comencem a entendre que no complirem cap dels propòsits que ens vam plantejar abans d’empassar-nos el raïm com si s’acabés el món. Crec que els qui anem tenint una edat hem deixat de fer-nos propòsits perquè amb els anys hem après que qui més qui menys fa el que pot i no està obligat a més. No cal estressar-s’hi. Sincerament, els propòsits no em semblen necessaris, però les il·lusions, sí. A mi em funciona començar l’any amb il·lusions, més o menys petites, més o menys realistes, individuals o col·lectives. No cal que siguin extraordinàries. Per exemple, en el terreny personal, la promesa d’un espectacle que tinc moltes ganes de veure. O, com a país, que siguem capaços d’aprofitar el moment polític per aconseguir un finançament més just.

Les il·lusions són l’energia que ens fa avançar, ens inciten a arriscar, a posar la banya en determinats projectes. Potser esteu pensant que tot això, si no va acompanyat de salut o de diners, és fer volar coloms. I és cert. La piràmide de Maslow situa com a base de la felicitat tenir les necessitats vitals i la seguretat cobertes. Sense això, és difícil ser feliç. També les persones enquestades per la Generalitat sobre el seu grau de benestar que es mostren menys satisfetes són aquelles que tenen un nivell econòmic més baix. Però no tot són els diners. Maslow situa en tercera posició de la piràmide de la felicitat el sentiment de pertinença. I convindreu amb mi que això, als catalans i les catalanes, no ens ho treu ningú. A dalt de tot de la piràmide es troba l’autorealització i penso que en aquest punt també hi té molt a veure la capacitat de crear-se il·lusions o establir objectius per superar determinades situacions. Recordeu aquell eslògan Es la ilusión de todos los días? El màrqueting encertadíssim de la loteria que no et promet diners, et promet il·lusió. I això no és incompatible amb la necessitat de tocar de peus a terra. Si vols que et toqui la loteria, n’has de comprar. Si vols fer possible una il·lusió, has de fer tot el que és a les teves mans per arribar-hi. No hi ha expressió més paralitzadora que aquella que diem sovint de “no vull fer-me il·lusions...”, perquè tenim terror del desengany. Ben al contrari, fantasiegem, fem-nos tantes il·lusions com puguem, que a mesura que anem passant els mesos en perdrem més d’una pel camí. Comencem l’any carregats d’il·lusions i esperances perquè, en el fons, el simple fet de perseguir-les ja ens genera felicitat.

No permetem que cap publicista ens digui que hem d’estar ensopits en una determinada època de l’any per l’interès de vendre’ns l’antídot. Tampoc el contrari: no compreu el discurs bonista d’alguns coachs que ens voldrien eternament feliços i productius. Hi ha d’haver dies de tot, perquè som humans. I un suggeriment: si teniu dies de tristor, penseu que som catalans i compartim l’orgull de ser notablement feliços.