Opinió

Tribuna

La fe de Bayona

“Bayona és un director que et posa al límit però no per fer pel·lícules heroiques de sants, sinó per demostrar l’extraordinària força de la gent comuna, com vostè, com jo
“No som res sense els altres, i és un encert que una pel·lícula que s’ha sabut infiltrar en els millors festivals del món recordi aquest esperit de col·lectivitat humana

La soci­e­tat de la neu (2023) podria ser una nova pel·lícula emo­tiva, d’alt pres­su­post i amb volun­tat d’impacte sobre la tragèdia/mira­cle més gran dels dar­rers 50 anys. Recrear el cas dels super­vi­vents en un acci­dent d’avió als Andes, que per poder-se man­te­nir vius van haver-se de men­jar els com­panys morts, no és una bana­li­tat i cer­ta­ment és un ter­reny obert per a mol­tes lec­tu­res. Hi ha ja 26 lli­bres i diver­sos docu­men­tals sobre el tema. Un pòdcast de l’incan­sa­ble Jordi Wild també ha posat el tema de manera magis­tral en boca de Car­li­tos Páez, el més jove dels juga­dors de rugbi acci­den­tats que es va sal­var i que ha dedi­cat la seva vida a expli­car què va pas­sar i qui­nes lliçons se’n poden treure, sobre­tot pel que fa a tre­ball en equip, resistència i fe en el futur. El cani­ba­lisme i el dilema ètic que com­porta és un ele­ment impres­cin­di­ble en la història, però n’hi ha molt més.

El que em crida l’atenció de la pel·lícula de Juan Anto­nio Bayona no és la cru­esa de les imat­ges –que hi és i costa molt obli­dar-les–, la superba actu­ació, els efec­tes espe­ci­als, la den­si­tat del relat, sinó el fil ver­mell de la fe que res­se­gueix de manera inin­ter­rom­puda tota la història. Ja només d’obrir la pel·lícula, els pri­mers minuts són d’una cele­bració eucarística. No passa cada dia que una pel·lícula que s’ini­cia amb una missa esti­gui nomi­nada a tantíssims pre­mis naci­o­nals i inter­na­ci­o­nals. I no és un recurs casual, perquè el direc­tor Bayona no juga a les casu­a­li­tats. I el que es diu en aque­lla missa tam­poc és un text qual­se­vol, “ran­dom”, com diuen els joves, ja que es parla pre­ci­sa­ment de donar la vida pels altres. Bayona dedica estona a fer-nos assis­tir a una missa a l’Uru­guai el mes d’octu­bre de 1972.

Una Euca­ris­tia, que és una acció de gràcies, i que té com a ele­ments el pa i el vi, és un acte on aquell pa i aquell vi es con­ver­tei­xen en el cos i en la sang de Crist, que ali­menta (sí, es fa ser­vir aquesta paraula) els altres. La pel·lícula La soci­e­tat de la neu és eucarística. I també ecle­sial, perquè la comunió que es crea entre les per­so­nes (vives i mor­tes) és d’una inten­si­tat super­la­tiva. Bayona es recrea en símbols (rosa­ris, referències a Déu, una Ave Maria de Gou­not) però sobre­tot deixa clar que el que sem­bla impos­si­ble, amb fe, pot esde­ve­nir pos­si­ble. Allà on no hi ha cap espe­rança (i que et donin per per­dut enmig de les mun­ta­nyes dels Andes, a molts graus sota zero, sense aigua ni men­jar, no és un bon pronòstic), just en aque­lla negríssima nit, hi rau la pos­si­bi­li­tat de sor­tir-se’n. A part de les remi­niscències a l’Evan­geli i a les parau­les de Jesu­crist, molt clares, la relació amb el lli­bre de Job és inne­ga­ble. Als pas­sat­gers els passa de tot. I quan sem­bla que no pot tenir lloc cap altra desgràcia, en venen més, com al Job bíblic que lamenta que tan­tes cala­mi­tats li pas­sin, a ell, que a més, és una per­sona justa.

Bayona és un direc­tor que et posa al límit però no per fer pel·lícules heroi­ques de sants, sinó per demos­trar l’extra­or­dinària força de la gent comuna, com vostè, com jo, com el des­co­ne­gut que lle­geix el diari a la taula del cos­tat. Em diuen que han acu­sat la pel·lícula de ser poc reli­gi­osa, tot el con­trari de la meva visió: hi trobo la fe per tots cos­tats. Quan van res­ca­tar (a la vida real, no al film) els super­vi­vents, el papa de Roma d’ales­ho­res, Pau VI, els va enviar un tele­grama molt punyent, per tran­quil·lit­zar aque­lles per­so­nes (la majo­ria molt devo­tes i catòliques) que havien tin­gut dub­tes (més que legítims) quan van deci­dir que per sobre­viure havien d’inge­rir la carn dels pas­sat­gers morts. El papa de Roma els va fer saber que si no ho hagues­sin fet, hau­ria estat un suïcidi. També ara, 50 anys després, el papa Ber­go­glio (recor­dem que l’avió era de l’Uru­guai, anava a Xile i va esta­ve­llar-se a terra argen­tina, com la del papa) els ha recon­for­tat per la seva resiliència i els demana que recor­din i pre­guin pels morts i les seves famílies.

No som res sense els altres, i és un encert que una pel·lícula que s’ha sabut infil­trar en els millors fes­ti­vals del món no només recordi aquest espe­rit de col·lec­ti­vi­tat humana sinó que ens demos­tri que, tot i les inclemències i injustícies, hi ha casos de superació i super­vivència. No és una pel·lícula que es podrà veure als avi­ons, perquè el nivell d’angoixa dels pas­sat­gers i la seva tensió arte­rial no serien una bassa d’oli. Però jo sug­ge­reixo que la pas­sin a molts altres cen­tres, edu­ca­tius, reli­gi­o­sos, cul­tu­rals, espor­tius, empre­sa­ri­als, admi­nis­tra­tius. Hi ha molta vida, en Bayona, molta fe, molta cari­tat, molta espe­rança.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia