Perpinyà

He vist amb retard un informe publicat a “L’Indépendant” sobre la catalanització a la Catalunya Nord dels indicadors de població. Per primera vegada l’Estat francès ha autoritzat oficialment que, al costat de “Perpignan”, hi aparegui el rètol “Perpinyà” (sense accent). S’ha instal·lat a sis entrades/sortides de la ciutat. Hi ha el precedent de Toluges (Toulouges) i Tuhir o Tuïr (encara que la placa diu Tul).

Aquesta modesta però significativa acceptació ministerial del nom català de les poblacions, ¿s’ha produït perquè sí, per impuls parisenc? No. Es sens dubte una conseqüència de l’acció que uns grups conscients de Catalunya Nord han dut a terme els darrers tres estius, pintant damunt els indicadors francesos els noms en català/correcte. Suposo que al començament aquesta acció fou considerada, per determinats estaments, “incivil”, oh la la, embrutar els “panneaux”! No s’ha trigat gaire, però, a veure que es tractava, ben al contrari, d’una actitud cívica. Reivindicar el dret al propi nom. Com deia “La Nova Falç”, publicació de l’IPC, per l’agost del 1978: “Un dels aspectes més concrets i visuals de la colonització francesa a Catalunya Nord és la grafia dels noms de lloc, i molt particularment, del nom de les poblacions”.

S’intentava aleshores “netejar” els rètols repintats en català, però els tossuts hi tornaven. L’operació dels activistes indignava els qui argumentaven que refer els indicadors costava diners; s’hauria pogut argumentar que la descatalanització de fons havia sortit i sortia molt més “cara” a la Catalunya Nord. Al capdavall, l’argument s’ha girat al revés: posem “Perpinyà” i ens estalviarem la restauració, i en les actuals circumstàncies a qualsevol indret dels Països Catalans cal empènyer molt si es vol fer un petit pas endavant.

“L’Indépendant” recull, a favor de la novetat, l’argument de la lògica. ¿“Per què diantre escriure Perpignan i mantenir, per exemple, Alenyà o Serdinya? D’altra banda, un bon nombre de viles duen un nom català correcte, com Bages, Pollestres… ¿Per què no generalitzar aquesta pràctica? Així s’evitarien alguns absurds, el més escandalós dels quals és “L’Ecluse”.

Certament, això de “L’Ecluse” és grotesc. “Ecluse”, en francès, vol dir resclosa, i el topònim català no hi té res a veure. De debò és les Cluses, que és el nom donat al municipi del Vallespir integrat per la Clusa d’Amunt, que és el centre, i els veïnats de la Clusa del Mig i la Clusa d’Avall. Una clusa és una vall disposada transversalment a la direcció de les capes d’un terreny. Res d’“écluse” ni de resclosa, doncs. I ja és hora, penso, de recuperar el Voló, en comptes del fantàstic “Le Boulou”, que no vol dir res ni en francès; qualsevol dia algú creurà que prové de “boule” perquè hi ha el casino de joc…

La feinada és enorme. Però podem començar a creure que també ho serà la voluntat de fer-la.