Destrossant la Costa Brava

Que un pla­ne­ja­ment del 1983 per­meti donar llum verd a la tra­mi­tació d’un hotel a Aigua Xelida, al cor de la Costa Brava, posa els pèls de punta i demos­tra que la vora­ci­tat amb què s’ha mase­gat el lito­ral gironí durant mig segle con­ti­nua pre­sent. No s’ha après gens del que sig­ni­fica tenir cura del medi ambi­ent i el pai­satge. Ciment, ciment i més ciment per man­te­nir una acti­vi­tat econòmica, el turisme, que s’hau­ria d’estar replan­te­jant per fer-la més sos­te­ni­ble i mini­mit­zar-ne l’impacte. Fa la sen­sació que tor­nem a l’estratègia del carpe diem, com si no veiéssim més enllà del pròxim man­dat o la pròxima legis­la­tura. La Costa Brava té molts pocs espais que s’hagin sal­vat de l’urba­nisme turístic des­me­su­rat, i els pocs que que­den s’hau­rien de con­ser­var com un tre­sor. En canvi, cada cop van apa­rei­xen més pro­jec­tes que els ame­na­cen.

En el ple de dimarts a Pala­fru­gell, un grup d’acti­vis­tes es van pre­sen­tar a l’acte per mos­trar el seu rebuig a l’hotel en qüestió, con­vo­cats per la Pla­ta­forma Sos Costa Brava. Perquè una cosa sí que ha can­viat en aques­tes últi­mes dècades: la impli­cació de la ciu­ta­da­nia i la capa­ci­tat de posar-se davant de les admi­nis­tra­ci­ons i fer escol­tar la seva veu. Gent admi­ra­ble que dedica molt de temps i molts d’esforços per fre­nar les des­tros­ses urbanísti­ques. No es quei­xen ni es mobi­lit­zen per gust, ho fan perquè estan com­pro­me­sos amb el ter­ri­tori i no amb els diners. Defen­sen les pine­des com la que pot que­dar mal­mesa per l’hotel, perquè saben que són indis­pen­sa­bles. N’hi ha més de sei­xanta a tota la costa que cor­ren perill perquè han que­dat sepa­ra­des de zones pro­te­gi­des i envol­ta­des per espais urba­nit­zats. Són pine­des a pri­mera línia de mar que són hàbitats natu­rals impor­tants i a més tenen una funció bàsica: sub­jec­ten el sòl i aju­den a recar­re­gar tor­rents i aqüífers, cosa que no passa amb el ciment. Mol­tes són en ter­renys que legal­ment es poden urba­nit­zar, per això és bàsic pro­te­gir-les. Per això i perquè en el con­text de sequera en què ens tro­bem sal­var qual­se­vol arbre és un impe­ra­tiu moral. Sense obli­dar que és una bar­ba­ri­tat pro­jec­tar cons­truir en entorns fores­tals ara que veiem aug­men­tar de manera expo­nen­cial el risc d’incen­dis.