La gran sardana

Fins ara no he rebut una carta que em fou adreçada fa mol­tes set­ma­nes. No és cap deficiència de cor­reus ni té res d’estrany: com que, al diari, no hi sóc, només trobo les car­tes que m’hi envien quan hi pujo, que és molt de tant en tant. És una carta que m’ha dei­xat parat:

“Vaig adreçar-me al con­se­ller de Cul­tura de la Gene­ra­li­tat a fi d’orga­nit­zar una Gran Sar­dana entorn de la mun­ta­nya de Mont­ser­rat. Dit així sem­bla una qui­mera, però és una idea fàcil­ment rea­lit­za­ble, i tinc tots els detalls pen­sats; crec que fins i tot no hi hau­ria cap des­pesa.

“La qüestió és que el senyor Jordi Mara­gall, del depar­ta­ment d’Ense­nya­ment i Cul­tura, em con­testa que creu que és un afer més propi de l’Obra del Ballet Popu­lar o d’algun altre tipus d’asso­ci­ació folklòrica.

“Què puc fer? ¿Adreçar-me a l’Obra del Ballet Popu­lar o a algun dels Con­sells Popu­lars de Cul­tura Cata­lana? ¿O bé par­lar-ne pri­mer amb vostè?…”

Hi ha gent que té acu­dits. L’altre dia vaig des­co­brir una ini­ci­a­tiva que em va agra­dar molt: a l’esta­bli­ment Panadès i Carbó, del car­rer del Carme, em van donar una bossa de plàstic de la casa en la qual hi havia aquest text en català: “No embru­teu el nos­tre país / No llen­ceu res a terra”. Són ini­ci­a­ti­ves que cal­dria mul­ti­pli­car i que estan a l’abast de tot­hom amb una mica de sen­si­bi­li­tat i d’ima­gi­nació.

Ara: la idea de la immensa sar­dana al vol­tant de la mun­ta­nya de Mont­ser­rat per­tany a una altra dimensió, a la dimensió de les ins­pi­ra­ci­ons fantàsti­ques. El senyor Fran­cesc Comerma diu que és fàcil­ment rea­lit­za­ble, i aquesta afir­mació és sens dubte un pro­ducte de l’entu­si­asme i de la fe. Penso que orga­nit­zar aquesta ope­ració no és pas bufar i fer ampo­lles, perquè exi­geix mobi­lit­zar molta gent, posar-la d’acord, una coor­di­nació per­fecta d’una sèrie d’ele­ments tècnics… Però es pot fer, és clar. Es pot fer si un nom­bre sufi­ci­ent d’enti­tats o de per­so­nes se sen­ten toca­des per l’acu­dit i s’engres­quen amb el des­a­fi­a­ment que implica.

La idea del senyor Comerma té dos ves­sants: la pro­moció d’una acció solidària (valor pro­fund) i la pro­moció d’una acció espec­ta­cu­lar (valor noti­ci­a­ble). Si la gran sar­dana es duu a terme, valdrà la pena d’anar a veure com la mòbil paret d’homes, dones, vells, infants s’allarga a dreta i a esquerra fins a per­dre’s de vista, enllà de camps i turons; la fil­mació d’aquesta monu­men­tal ane­lla humana des d’un helicòpter seria un docu­ment únic al món.

Jo no sé si estem dis­po­sats a donar aquesta extra­or­dinària cam­pa­nada, que res­so­na­ria dins el país i més enllà de les fron­te­res. És tan fàcil fer-hi objec­ci­ons! És tan còmode! No costa res de qua­li­fi­car-ho, pejo­ra­ti­va­ment, de “folk­lore”. ¿Pot arri­bar a ésser una mani­fes­tació autènti­ca­ment popu­lar i mobi­lit­za­dora, que prou falta que ens fa?

La idea queda expo­sada.