Que no se’ns mori la llengua catalana

La llengua catalana, sempre en permanent amenaça de reculada, s’enfronta ara a una paradoxa extrema: mai en la història hi havia hagut tanta gent capaç de parlar-la, però això no es reflecteix en l’ús social. D’acord amb les darreres dades de la secretaria de Política Lingüística del Departament de Cultura, el castellà és la llengua habitual del 48,6% de la població que viu a Catalunya, mentre que el català ho és del 36,1%, deu punts per sota del 2003. Un 7,4% fa servir totes dues llengües i un 7,9%, d’altres. Però la militància ciutadana a l’hora d’emprar la llengua pròpia en la seva rutina quotidiana és només una de les dues potes principals del problema. L’altra és la responsabilitat de les administracions a l’hora de normalitzar la presència del nostre idioma, no només al carrer sinó també en les institucions, sobretot en les relacions amb la ciutadania, una obligació que també correspon a les administracions espanyoles. En aquest sentit, els problemes crònics per ser degudament atesos en català als jutjats parlen per si sols. El creixement del sentiment independentista, la seva traducció a l’escenari polític i el desenvolupament legítim del Procés han rearmat la catalanofòbia a dins i a fora de Catalunya, i això ha afegit encara més pressió a la nostra llengua. Els atacs irresponsables contra el sistema d’ensenyament, eina clau de cohesió i ascensor social, en són un periòdic recordatori. Per això és necessari rearmar també l’ús social i institucional del català davant l’hostilitat que l’amenaça si no volem que es faci realitat l’extinció lingüística advertida pels lingüistes. No només reaccionant amb eficàcia com ho ha fet el govern aprovant una nova llei lingüística per desactivar les ingerències judicials, també mimant l’oferta dels mitjans públics. Perquè en aquest sentit resulta evident que els continguts televisius de cinema i de literatura han reculat en relació amb el passat recent. Protegir-nos dels embats exteriors i interiors, reforçar la llengua i la cultura, tant en l’àmbit de l’ensenyament com en l’àmbit de l’entreteniment, i combinar-ho amb la convivència cívica és la fórmula de l’èxit, tenint present que no és una fórmula fàcil i que requereix un esforç permanent.