La nova llei del patrimoni cultural català

Fa cosa d’un any Jaume Car­dona denun­ci­ava a través del seu per­fil a Twit­ter, La Maki­neta del Temps, que una esgle­si­ola d’un lloc inde­ter­mi­nat de Cata­lu­nya queia a tros­sos amb els seus retau­les bar­rocs a dins. Les imat­ges, una de les quals il·lus­tra aquest arti­cle, impres­si­o­nen i ferei­xen perquè són explícites i s’expli­quen elles soles. Avui, un any després d’aque­lla denúncia, l’afer no només per­sis­teix, sinó que el dete­ri­o­ra­ment s’ha agreu­jat. Tots els pro­ble­mes del patri­moni històric tenen les seves cau­ses específiques i, en aquest cas, la prin­ci­pal és que els pro­pi­e­ta­ris par­ti­cu­lars de l’immo­ble no han tin­gut la cura que calia ni han estat res­pon­sa­bles. Una església amb retau­les no és una plaça de pàrquing que tens en pro­pi­e­tat, ni un pis a Sarrià que pots ges­ti­o­nar com et sem­bli, és una res­pon­sa­bi­li­tat amb la comu­ni­tat perquè aquell bé la repre­senta i forma part de la seva iden­ti­tat. Segons em consta, des del 2014 el Bis­bat de Sol­sona ha dema­nat a la pro­pi­e­tat que hi inter­vin­gui, tot i que sense èxit.

Arri­bats a aquest punt, hem de tenir en compte que la llei del patri­moni cul­tu­ral català diu que “Tots els béns inte­grants del patri­moni cul­tu­ral català han d’ésser con­ser­vats per llurs pro­pi­e­ta­ris”. Aquest pre­cepte legal afecta els béns cul­tu­rals d’interès naci­o­nal (BCIN) i els béns mobles cata­lo­gats –és a dir, els inclo­sos al Catàleg del Patri­moni Cul­tu­ral Català–, i implica que la Gene­ra­li­tat pot orde­nar als pro­pi­e­ta­ris “l’exe­cució de les obres o la rea­lit­zació de les actu­a­ci­ons que siguin necessàries per a pre­ser­var-los, con­ser­var-los i man­te­nir-los”. Aques­tes mesu­res, com també esti­pula la llei, poden ésser adop­ta­des també pels ajun­ta­ments si es refe­rei­xen a béns immo­bles cata­lo­gats, és a dir, els decla­rats bé cul­tu­ral d’interès local (BCIL). I si els pro­pi­e­ta­ris no exe­cu­ten aques­tes obres o actu­a­ci­ons, el Depar­ta­ment de Cul­tura o, si escau, l’ajun­ta­ment de torn poden actuar sub­sidiària­ment, a càrrec dels pro­pi­e­ta­ris. A més, i molt impor­tant, si exis­teix perill immi­nent per a l’immo­ble, com és el cas de l’església que ens ocupa, l’admi­nis­tració pot exe­cu­tar les obres sense neces­si­tat de reque­ri­ment previ.

Això és el que diu la llei. Quin és el pro­blema? Que l’església de què par­lem no és ni BCIN ni BCIL, amb la qual cosa ni l’edi­fici ni els retau­les que con­serva a l’inte­rior estan pro­te­gits ni for­men part del patri­moni cul­tu­ral català. Llei en mà, l’església pot caure, els retau­les poden esmi­co­lar-se, i cir­cu­lin, que aquí no ha pas­sat res. Això vol dir que, a efec­tes pràctics i legals, uns retau­les amb més de dos segles d’anti­gui­tat i un edi­fici d’evi­dent his­to­ri­ci­tat poden des­a­parèixer sense dei­xar ras­tre i no com­por­tar cap pèrdua patri­mo­nial. Oi que és con­tra­dic­tori?

Actu­al­ment ens tro­bem en ple procés de redacció d’una nova llei del patri­moni cul­tu­ral català. Després d’un mes en què els ciu­ta­dans hem pogut fer les nos­tres pro­pos­tes de cara a l’arti­cu­lat d’aquest nou text legal, ara l’admi­nis­tració ha d’esco­llir qui­nes de les 345 con­tri­bu­ci­ons incor­po­rarà. Ja ho veu­rem. El que és evi­dent és que tenim davant dels nas­sos una opor­tu­ni­tat històrica per resol­dre un pro­blema endèmic del nos­tre patri­moni i que el cas que hem comen­tat il·lus­tra a la per­fecció. Fa més de cent anys que anem cata­lo­gant i pro­te­gint monu­ments i béns, però la feina no s’ha conclòs, i això és inac­cep­ta­ble. I no és només que hi hagi infi­ni­tat de patri­moni en situ­ació de debi­li­tat, sotmès als capri­cis de l’espe­cu­lació, la des­trucció i la des­a­pa­rició, sinó que la majo­ria dels inven­ta­ris rea­lit­zats no són de lliure accés, mal­grat haver estat finançats amb diners públics. Tam­poc ho és l’Inven­tari de l’Església Catòlica, resul­tat dels acords Església-Estat en matèria patri­mo­nial.

Des que tinc ús de raó, en matèria patri­mo­nial sem­pre he sen­tit veus tècni­ques i d’alts càrrecs polítics que cri­ti­quen la llista massa engrei­xada de béns cata­lo­gats i pro­te­gits que tenim. Algu­nes d’aques­tes per­so­nes conei­xen per­fec­ta­ment la situ­ació real i glo­bal del nos­tre patri­moni, afec­tat per potents ame­na­ces, però diuen que cal espor­gar la llista, i això em curt­cir­cuita les neu­ro­nes. La nova llei en què s’està tre­ba­llant ha de posar fi a situ­a­ci­ons com la d’aquesta església amb retau­les que cau a tros­sos. Aquest és un dels grans pro­ble­mes que la llei vigent no pot resol­dre, i per això un país cone­gut inter­na­ci­o­nal­ment per la seva cul­tura i el seu patri­moni ha de donar exem­ple i actuar en con­seqüència. Per tant, més que espor­gar, el que cal és sem­brar, regar i fer créixer.