L’artista català Antonio Huberti

Mirava sense gaire passió el catàleg d’una casa de subhastes de Brussel·les i vaig topar amb una escultura en metall i fusta de formes cubistes, vistosa i cridanera, que esdevenia un esclat multicolor de formes entrellaçades. La fitxa redactada pels subhastadors era força lacònica: “Antonio Huberti, Sans titre, en bois sculpté et métal polychromé. Signé A. Huberti. École espagnole. 37,5 cm. Estimation 350-450€.” Un escultor espanyol anomenat Huberti, cubista, a qui no havia sentit mai anomenar. Automàticament, cerca d’urgència a Google i, entre els resultats, nombroses entrades amb obres venudes de l’artista. Al web Artprice, Huberti hi tenia 239 entrades de rematades en subhasta. I la sorpresa: en alguns webs hi deia que havia nascut a Barcelona el 1898. Com podia ser que no conegués aquest pintor i escultor català amb tant d’èxit comercial?

Entre els primers resultats de Google apareixia un programa de RTVE, del juny de 1989, titulat Picasso: artista i inspirador i, a la sinopsi, s’esmentava Antonio Huberti, “un suposat pintor català que després es va descobrir que no existia”. Els ulls com taronges. El programa desglossava una història colossal de falsificació i engany protagonitzada per Claude Robert, un maître commissaire-priseur (un subhastador) que va veure la gallina dels ous d’or en un conjunt de 250 obres d’art d’Huberti que algú va portar-li al seu establiment de París per vendre-les. Tot cubista i tot boníssim. Corria el 1988 i, l’any anterior, en una altra subhasta ja s’havien venut 125 obres seves. Ara en sorgien del no-res 250 més. El maître Robert va organitzar una nova subhasta d’èxit rotund —es va vendre tot— amb preus de rematada que van arribar als 30.000 francs. Al catàleg va crear-se una biografia de l’artista plena de condicionals (“devia néixer el 1898”) que signava un misteriós “J. R.”. La televisió francesa, ateses les sospites, va fer-ne un reportatge. Les declaracions del subhastador Robert són les d’un penques amb ulls de trapella, perquè afirmava que amb Huberti els col·leccionistes havien comprat el misteri. Assetjat per les preguntes del periodista, va arribar a dir: “Hi ha un pintor que ha fet aquesta obra, això és segur. Potser Antonio Huberti.” I ho reblava amb una sentència meravellosa: “El que importa és l’obra d’art, és l’amor, les possibilitats que hi ha en aquesta obra, la resta és aire.”

Dos anys després van produir-se novetats sobre el cas. Es feia públic que la persona que havia portat les obres a subhastar a can Robert era una infermera francesa, Brigitte Menais, a qui podia atribuir-se també la biografia fake de l’artista. Però no només això. S’havia sabut que Menais tenia al soterrani de casa un estol d’artistes que dibuixaven, pintaven i esculpien les obres d’Huberti, entre ells, un ancià de 84 anys anomenat Bernard Globermann, que era qui les signava. Avui, si anem a Google i cerquem els noms de Menais i Globermann, només apareixen dues i una entrada, respectivament. No han deixat rastre.

De l’estafa no se’n van deslliurar ni museus com el Birmingham Museum of Art, a Alabama, que, segons he pogut constatar, va adquirir una obra de l’artista el maig de 1990, és a dir, quan l’escàndol ja havia estat publicat en mitjans d’arreu del món —els americans no sempre són els més llestos de la classe—. Sigui com sigui, les rematades de subhasta recents que consten a la xarxa certifiquen que les obres d’Huberti continuen complint el seu objectiu: enganyar.

La història de l’artista català sense història va desfermar en mi la passió i l’afany de posseir aquella escultura que se subhastava a Brussel·les. Vaig donar-me d’alta per licitar on line, i un cop decidit quant volia pagar i feta la licitació dies abans de la subhasta, calia esperar. Va arribar el dia de la venda i, ves per on, la peça va rematar-se al preu màxim que jo havia ofert. Però passaven els dies i la casa de subhastes no em comunicava l’adjudicació. Després d’escriure’ls, van dir-me que l’havia guanyat un altre licitador que havia deixat un import màxim superior al meu. En fi, un goig sense alegria.

Algú es deu preguntar per què vaig encaparrar-me amb aquella mentida de fusta, metall i colors lluents. La resposta, òbviament, no rau en la seva originalitat o falsedat, sinó en allò que ens transmet. Perquè, com va dir algú un cop, el que importa és l’obra d’art, l’amor i les possibilitats que hi havia al darrere. La resta és aire.