Amarrats

En papers antics es troben, sovint, documents que podríem qualificar d’històrico-pintorescos. El “Cu-Cut!” del 5 de gener del 1911 reproduïa un fragment d’una carta signada per Nicolás Estévanez, militar i republicà, enviada, segons es pot deduir, a un diari en el qual col·laborava.

Estévanez, indignat perquè els diputats catalans havien anat a Madrid a denunciar els tripijocs lerrouxistes, engega algunes frases que, com diu el “Cu-Cut!”, si les signés un català entrarien de ple en la llei de jurisdiccions. En tradueixo algunes:

“Em sento separatista respecte a Catalunya. Perquè Espanya pugui viure, caldrà abandonar a la seva sort aquesta desgraciada Catalunya, emancipar-nos de la seva tirania, tallar-li les amarres.”

“Ens fa falta un govern que tingui el patriotisme de retirar de Catalunya les autoritats i les tropes, per tal que el poble català es constitueixi a part. És l’única manera d’aconseguir que Espanya visqui amb honradesa i amb assossec.”

“Els de Catalunya són separatistes d’enganyifa; siguem-ho nosaltres de debò. Que ells se’n vagin amb la seva Europa, que ens deixin en pau, que ens deixin viure. He procurat moderar-me en aquestes ratlles, perquè si deixés córrer la meva ploma democràtica no podria evitar algun excés en el qual no vull caure. Per això acabo dient amb tota l’ànima: Visca Espanya sense Catalunya! –Nicolás Estévanez.”

Amb una freda i contundent intel·ligència, el “Cu-Cut!” glossava aquesta carta amb la simple exposició d’unes dades tretes de l’estadística oficial d’ingressos al tresor públic, any 1907, corresponents a la contribució industrial i de comerç, i a la contribució per utilitats de personal. En el primer cas, Catalunya pagava més d’una tercera part de la quantitat amb què contribuïa la resta de l’Estat; quant a utilitats, les quatre “províncies” catalanes pagaven gairebé la meitat del total amb què contribuïen les quaranta-nou províncies.

La revista acaba dient que, vist això, a qualsevol Cid se li ocorre de “tallar les amarres”…

Voldria que no oblidéssim que és un document de l’any 1911 i que la carta del militar Estévanez fou reproduïda no tan sols pel “Cu-Cut!” d’una manera crítica, sinó per diversos diaris espanyols i espanyolistes amb veritable fruïció. S’hi sentien, evidentment, identificats. El que costa d’entendre, doncs, és que d’aleshores ençà hi hagi hagut monarquia, dictadura, república, dictadura, etc., i els cids no hagin aprofitat les successives ocasions per a treure’s Catalunya del damunt. La guerra proporcionà una ocasió única: Franco podia haver aturat les tropes a la frontera catalana i fer-s’hi fort.

¿Què diria el patriota Nicolás Estévanez si veiés, ara, que, havent concedit un Estatut, el govern té tant d’interès a no “abandonar a la seva sort” Catalunya, sinó que estreny tant com pot les amarres en el camp de les transferències més elementals?