Calé, sequera i pebrots

Segurament ens en sortirem junts, que és el tòpic de tota emergència nacional, enxarpi a qui enxarpi en el govern. El de Pere Aragonès no és una excepció. “Superarem la sequera gràcies a la col·laboració, l’esforç compartit, la planificació i les inversions ben dirigides”, han dit. No és d’ara que en aquest país la pluja no sap ploure. Raimon ho canta des de fa 40 anys. La cançó Al meu país la pluja és de 1984. “O plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera. Si plou massa és la catàstrofe. Qui portarà la pluja a escola? Qui li dirà com s’ha de ploure? Al meu país la pluja no sap ploure.” Segurament, com diu el govern, la col·laboració i l’esforç compartit hi faran molt ara que una part del país està en emergència. Però amb calé (tampoc no tant) i molts pebrots polítics (això sí) tindríem connectades les conques internes amb la conca de l’Ebre com fa 60 anys que hi tenim el Ter i el Llobregat. Les internes tenen una capacitat d’embassament d’aigua de 690 hm³ i avui n’hi ha 109. És l’emergència per sequera. A Mequinensa hi ha embassats 1.100 hm³ d’aigua. O sigui que beuen a gallet. Com també és per manca de calé i de pebrots polítics que cada any es perd un 25% d’aigua potable per les deficiències de la xarxa. Un 25%! Amb el que s’ha perdut des del 2014 en teníem per arribar al 2027. Però qui és l’alcalde trempat que els pocs diners que té per invertir els enterra sota terra on cap veí no els veu i els vots no hi creixen?