L’experiència sense el mòbil a l’aula

Aviam, farà mig any que a l’escola dels meus fills es va retirar el mòbil de l’aula, així que ja puc, com a mare, valorar una experiència que hauran d’aplicar tots els centres. Quan se’ns va comunicar la decisió, vaig pensar que l’edifici, sobretot els primers dies, estaria ple de zombis que deambularien per les aules, els passadissos i el pati perquè només tindrien al cap les hores que faltaven per recuperar l’aparell. Temia fins i tot que es pogués despertar una certa agressivitat entre els joves –parlo de l’ESO– com a conseqüència de la retirada radical d’una addicció. Sobretot durant el temps d’esbarjo, quan s’usava una mica d’amagat. Però després d’observar l’afectació de prop, i de parlar, per descomptat, amb alguns mestres, puc dir que l’únic que lamento és que la decisió no es prengués abans. Coincideixo amb els mestres, ho sé. Els alumnes han entès les noves regles sense dificultat i han interioritzat que aparcar el mòbil és un acte de responsabilitat col·lectiva. I a més a més, sense demonitzar-ne l’ús, com ho demostra el fet que en situacions puntuals el recuperen per usar-lo dins de l’aula. Hi ha més socialització a l’hora de l’esbarjo i, en general, els alumnes estan més relaxats, un fet que tindrà efectes en el rendiment. I no ha desaparegut ni un sol mòbil, poden estar tranquils els que pensaven que es perdia el control sobre l’aparell. De la prohibició a primària, no puc parlar-ne, malgrat que tinc un fill d’aquesta edat. Només dir que m’ha impactat que se n’hagi hagut de regular l’ús, fet que alerta de l’elevat nombre de nens i nenes que tenen dispositiu propi i el traslladen a l’aula. Jo, de moment, cada cop que el meu fill em diu “mama, vull un mòbil”, en el meu interior seguirà sonant “mama, vull anar al parc a jugar”.