Vida i mort a la vall de Camprodon

“De què, de qui, ens hem de refiar els historiadors?”, es pregunta en el pròleg el periodista i historiador Jaume Fabre. “De les persones, del paper, dels objectes, de la Viquipèdia? Res no és absolutament fiable”, assegura. No es refia de les entrevistes dels periodistes, que a l’acadèmia van batejar com a “història oral”, perquè creu que “les trampes de la memòria són tan grans que sembla mentida que encara hi recorrem a vegades per reconstruir moments del passat”. Valgui aquesta introducció per acabar dient que, si hi ha algú que no es refia de la història oral, aquest és Josep Clara Resplandis, perquè no la fa servir mai i sempre basa les seves afirmacions en documents, assegura Fabre.

El doctor Josep Clara Resplandis (Girona, 1949), historiador i professor titular d’història contemporània de la UdG i membre de la Reial Acadèmia de la Història, ha publicat més de 40 llibres, a més de fer divulgació històrica en diaris i revistes de casa nostra. En la col·lecció El Caliu de la Memòria, d’Editorial Gavarres, va signar Històries de frontera, cinquè volum de la col·lecció, i ara presenta Històries de la vall de Camprodon, el volum onzè. Tots els volums de la col·lecció són altament recomanables i tenen un alt valor. Recullen històries diverses de zones i oficis que cal deixar per escrit, perquè algunes són històries orals que han passat de pares a fills i que corren el risc de perdre’s. En aquest sentit, aquest onzè volum té una peculiaritat, ja que cadascuna de les 71 històries que s’hi expliquen està plenament documentada. El que deia Jaume Fabre.

Els pares de Josep Clara Resplandis eren del Baix Empordà, però resseguint els antecedents familiars troba avantpassats a l’alta vall del Ter. Això i la seva identificació sentimental amb el territori expliquen el llibre. La identificació amb la terra hi és des que el 1964 va assistir a un campament dels escoltes al pla de la Fageda, a Setcases, i va repetir l’any següent al camp d’en Pous. Des de llavors ha recorregut els Pirineus i els noms dels seus pics li resulten entranyables: “La visió del Gra de Fajol, des de la vall de Carlat, envoltat de boscos de pi negre i avets i bedolls, seria una imatge idea a l’hora d’obrir la finestra del món”, escriu.

A Històries de la vall de Camprodon, hi ha relats sobre excursionistes, bèsties i capellans, guerra i maquis i la història negra local. Personatges com en Cisco del Querol i llocs com el refugi d’Ulldeter, el primer de la península, construït el 1909. Tot documentat, amb fotos magnífiques. I també amb històries com l’origen de La rondalla del mariner, que va recollir mossèn Cinto Verdaguer i en què s’explica el relat mític del fundador de la dinastia, un mariner desesperat perquè va quedar sense res en un naufragi i amb el rem que va salvar va decidir instal·lar-se al primer lloc on no coneguessin per a què servia. Va ser Sant Pau de Segúries, on es van pensar que era una pala de pastar. Un llibre que es fonamenta en un exhaustiu treball de recerca. Fabre ho escriu clar: en el llibre no hi ha llegendes, però es llegeix com si ho fossin. “No són contes a la vora del foc, són històries reals. Història amb majúscula.”