Prevaricar

Ja sabem que a la dreta i a l’extrema dreta espa­nyo­les no els van agra­dar gens els resul­tats del 23 de juliol. Ni tam­poc els van accep­tar. I, per això, el nou líder popu­lar, foto­gra­fiat ami­ga­ble­ment el 1995 en com­pa­nyia i en el iot del nar­co­tra­fi­cant i con­tra­ban­dista gallec Mar­cial Dorado, sen­ten­ciat a deu anys de presó per l’Audi­en­cia Naci­o­nal el 2009 per tràfic de dro­gues i a sis anys més pel Tri­bu­nal Suprem el 2015 per blan­queig de capi­tals, no para de repe­tir que va gua­nyar les elec­ci­ons, tot i que no arriba a la majo­ria abso­luta ni amb el suport i l’aliança gens reco­ma­na­ble de Vox, i que, per tant, el govern de Pedro Sánchez, que va sumar els vots de Sumar, ERC, Junts, BNG, PNB, Bildu i CCa, és il·legítim i cedeix i ven Espa­nya als inde­pen­den­tis­tes cata­lans per tal de seguir sent pre­si­dent del govern. Un govern feble que segons Alberto Núñez Feijóo hau­ria de ple­gar i con­vo­car elec­ci­ons, la qual cosa cons­ti­tu­ci­o­nal­ment no pot fer fins un any després de la inves­ti­dura.

Crec que la Llei d’Amnis­tia acor­dada i pac­tada amb el PSOE per cinc dels par­tits que van donar suport a la inves­ti­dura alleu­java la situ­ació d’angoixa que viu molta gent i estava en el camí cor­recte per avançar en les nego­ci­a­ci­ons de l’inde­pen­den­tisme català amb el govern espa­nyol per fer pos­si­ble en el futur arri­bar a acords en les rei­vin­di­ca­ci­ons fona­men­tals –inclosa la pos­si­bi­li­tat d’un referèndum acor­dat– i, a més, nor­ma­lit­zava les aspi­ra­ci­ons inde­pen­den­tis­tes a Europa, on molt aviat es tor­narà a plan­te­jar el tema del dret a l’auto­de­ter­mi­nació per l’Scot­tish Nati­o­nal Party (SNP) i, pro­ba­ble­ment, també pel pri­mer govern del Sinn Féin de Mic­he­lle O’Neill a Irlanda del Nord. I, en aquesta línia, el no de Junts a la votació de la llei d’amnis­tia ha estat pos­si­ble­ment un error difícil de jus­ti­fi­car que ha pro­vo­cat fins i tot un cert ter­ra­bas­tall en les files del par­tit de Car­les Puig­de­mont. Un error per a molts incom­pren­si­ble.

És clar que alguns jut­ges i fis­cals forçaran i apro­fi­ta­ran totes les gira­gon­ses que per­me­ten les lleis per fer pos­si­ble una con­demna dels prin­ci­pals líders inde­pen­den­tis­tes apel·lant a delic­tes que esca­pen a la llei d’amnis­tia, però, al mateix temps, és impos­si­ble i impen­sa­ble que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal o els orga­nis­mes euro­peus ava­lin una llei que exi­meixi el delicte de ter­ro­risme amb vul­ne­ra­ci­ons greus dels drets humans. El pro­blema no és la llei, sinó la vocació de deter­mi­nats jut­ges i fis­cals de fer de legis­la­dors o d’impo­sar el seu cri­teri en con­tra de l’objec­tiu –polític, és clar, només fal­ta­ria– del legis­la­dor que pretén apro­var la men­ci­o­nada llei. I, és clar, ja em per­do­na­ran, frega el sur­re­a­lisme que el ple del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial (CGPJ), tot i reconèixer la invi­o­la­bi­li­tat dels dipu­tats en seu par­la­mentària, es pro­nunciï per una­ni­mi­tat i rebutgi “amb tota fer­mesa” les mani­fes­ta­ci­ons de pre­va­ri­cació fetes per alguns polítics al Congrés dels Dipu­tats.

I, sí, en efecte, és aquest mateix CGPJ cadu­cat que fa cinc anys que, segons la Cons­ti­tució, s’hau­ria d’haver reno­vat, reno­vació a la qual s’oposa fer­ma­ment el PP a pesar de les advertències i ara la medi­ació de la UE. Però la Junta de Fis­cals del Tri­bu­nal Suprem no es queda enrere i desau­to­ritza per majo­ria l’informe pre­li­mi­nar del fis­cal Álvaro Redondo en què con­si­dera que no hi ha indi­cis de delicte de ter­ro­risme en la causa sobre el Tsu­nami Democràtic i el blo­queig de l’aero­port del Prat ins­truïda pel jutge de l’Audi­en­cia Naci­o­nal Manuel García-Cas­tellón que donin peu a inves­ti­gar l’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat per ter­ro­risme. Més enre­ves­sada, fan­ta­si­osa i ima­gi­na­tiva ha estat la ins­trucció de la causa de la deno­mi­nada Ope­ració Vólkhov on s’inves­ti­ga­ven pre­sump­tes delic­tes de mal­ver­sació de fons públics, pre­va­ri­cació i blan­queig de capi­tals en relació amb el procés i, segons els mit­jans de comu­ni­cació, les con­ne­xi­ons amb l’entorn de Vladímir Putin que havia promès enviar a Cata­lu­nya deu mil sol­dats per donar suport a la inde­pendència. Malau­ra­da­ment, més enllà de qual­se­vol altra con­si­de­ració, la pressió a què ha estat sotmès pro­ba­ble­ment li ha cos­tat la salut a un bon amic.

Però, és clar, la més gran part dels mor­tals no podem par­lar de pre­va­ri­cació, delin­quiríem, perquè, en defi­ni­tiva, aquí ningú “es des­via del propi deure ni manca a l’obli­gació del càrrec que exer­ceix” (DIEC), ni cap auto­ri­tat o fun­ci­o­nari públic dicta reso­lu­ci­ons sabent que són injus­tes (només el jutge Bal­ta­sar Garzón fou con­dem­nat per pre­va­ri­cació amb relació al cas Gürtel, un cas de cor­rupció del PP, ves per on!). De debò i seri­o­sa­ment, què se n’ha fet de Mon­tes­quieu i la seva sepa­ració de poders. No és l’obli­gació del poder judi­cial apli­car la llei segons l’espe­rit del legis­la­dor en el moment d’apro­var-la? O deu ser que, en aquest món al revés, el poder judi­cial pretén esde­ve­nir poder legis­la­tiu?