Ens han robat el país

Escric encara sota la influència de les tractorades de la setmana passada, quan els pagesos van sortir a les carreteres i van arribar fins a Barcelona. Va ser una demostració de força de la pagesia catalana, i molts van quedar sorpresos quan van veure que amb els tractors hi anava gent jove i de mitjana edat. No tots els pagesos són gent gran a punt de jubilar-se, tot i que n’hi ha molts. També és veritat que cada vegada en queden menys, de pagesos, per la brutalitat de paperassa que els obliguen a gestionar, per la duresa d’una feina de moltes hores al dia de la majoria de dies de l’any, pels preus que els paguen pels seus productes, que es multipliquen quan arriben als supermercats.... per tantes coses que estranya que hi hagi gent, moltes dones per cert, que s’hagin reinventat per continuar vivint de la terra. I als que no ho hem fet, només ens queda donar-los tot el suport del món i anar a comprar els seus productes. Fent allò que tant es predica de comprar de quilòmetre zero, però que tan poc es practica. És bo comprar a la botiga de la cantonada o a la plaça o al mercat proper, però és millor tenir clar d’on ve el producte i tenir encara més clar que algunes coses exòtiques que ens ofereixen no es produeixen precisament a la comarca del costat de casa. I que al febrer no es fan tomates a les hortes de casa. Mala peça al teler tenen els pagesos. Ens hi solidaritzarem, però no s’arreglarà gaire res. Ho tenen tot en contra. I ho pagarem car.

La conseqüència de mirar les informacions és que vaig tornar a sentir parlar molt, massa, de territori. Ja vaig escriure fa mesos que m’emprenyava aquesta expressió. No per la paraula en si mateixa: superfície de terra que comprèn una jurisdicció. Sinó per la manera com s’utilitza. Del territori ho som tots. Però quan en parlen als informatius o a les tertúlies resulta que els del territori són els que no són de la capital de Catalunya o de la seva àrea metropolitana. Com a molt som “de la resta de territori”. Mai he sentit referir-se a gent del territori quan es parla dels barcelonins. El territori som els altres. I el pitjor és que molta gent està començant a utilitzar territori per definir-nos, als de comarques, als pagesos, als que no són de ciutat. Doncs mirin, no.

Això em porta a preguntar-me si hi ha una consigna per no parlar de país, com feia Josep Pla. Ho feia per parlar de l’Empordanet, però també dels llocs on quan deia “bon dia”, li responien “bon dia”. Ara, possiblement, es trobaria que no li dirien res i el deixarien amb la paraula a la boca. A qui li fa mal la paraula país, que ens l’han robat als informatius? Quan vam deixar de ser país per ser territori? A qui fa mal? Qui ha donat la consigna, si és que s’ha donat? Estem normalitzant “la dictadura del territori”, com va escriure Francesc Canosa. Sembla que al territori només hi han de passar coses lletges. Que hi ha una diferència entre el que passa a la capital i els que vivim a comarques, com si el que ens passés fos de segona categoria. ¿En quin moment vam deixar de ser un país per passar a ser un territori? es preguntava Canosa. Potser ens consideren colònia o domini, sinònims de territori. Ens han robat el país i m’agradaria saber el perquè.