El que ve després del ‘Viure sense tu’

Sona Viure sense tu al Palau de la Música, en el segon dels concerts que el grup Antònia Font ha ofert a la capital catalana. Com que és l’última del repertori, de tornada a casa és la que tinc incrustada al cervell, així que no puc parar de taral·lejar-la. Soc un disc ratllat. Un cop al llit, l’emoció no em permet agafar el son. Hi dono voltes al cap i de tant reiterar aquella cançó i, en honor al títol, acabo pensant en el que representa haver de viure, de cop, sense algú que fins a aquell moment ha estat un dels personatges principals de la teva història. Rumio sobre aquell instant en què el destí t’obliga a transitar prescindint d’una persona. Quan has de fer un “viure sense tu” en tota regla. Pot ser provocat per la mort d’un ésser estimat, per un trencament sentimental, per un trasllat d’algú que tens com a referent habitual i ara el seguiràs tenint però a molts quilòmetres de distància... La pèrdua pot ser d’aquella persona sense la qual, durant anys, vas arribar a pensar que mai no podries viure. Inicialment ets sents òrfena, esquerdada de cap a peus, però a poc a poc vas aprenent a subsistir i a envoltar-te d’una cuirassa que et protegeix de tot allò que t’afecta emocionalment. I guanyes independència, i autoestima, perquè sents que ja no necessites ningú per sortir a menjar-te el món. T’atreveixes amb nous reptes perquè t’has tornat forta, no depens de ningú. Fins que un dia, continuant amb l’ànima posseïda per la màgia d’Antònia Font, un àngel desplega ses ales i deixa el cel ple de claror. I contra tot pronòstic et deixes endur per aquell huracà arrasador. Perquè ara ja tens clar que les dependències formen part del passat, però també entens que, al seu costat, la vida serà sempre molt més divertida, plena i interessant.