Calia aquesta amnistia?

La política és de tot menys un exercici innocent i, per tant, cal agafar-se molt del que es pugui llegir o sentir aquests dies al voltant de l’amnistia amb pinces. Entre els partits, i actors, directament implicats a negociar-la hi ha dobles o triples intencions generalment no explícites en cada moviment que es fa, cosa que aconsella no ser gaire categòric a l’hora d’extreure conclusions. Això no treu, però, que entre allò que explica algú i allò altre que es pugui caçar al vol en un dinar amb no sé qui, un no pugui acabar arribant a un desllorigador inquietant, com és el de preguntar-se en veu baixa si tot plegat acabarà pagant la pena aplicant aquell principi bàsic del cost/benefici. I aquest és un dubte que ja plana per més d’un cap. Per començar per com s’està negociant aquesta llei. Les anades i vingudes al voltant de la inclusió, o no, en l’articulat dels casos de terrorisme és l’expressió pública visible de la falta d’una estratègia, compartida i sòlida, de Junts, ERC i, a tot estirar, el PSOE per transaccionar un text jurídicament sòlid i ben treballat, que és el mínim que es va prometre. Doncs no, la realitat dels fets ha demostrat que el projecte de llei acordat en el tràmit d’esmenes no ha aguantat ni una setmana i mitja. I no només per les pressions dels García-Castellón de torn, que també, sinó per la sensació que alguns dels que justament més bramen no han acabat de fer del tot bé la feina. I tot això, en el minut 15 de partit. I en falten 75 per jugar i saber com serà la redacció final, quants represaliats afectarà sobre el paper –perquè un dia són 700 i l’endemà, 300, per dir dos números– i, sobretot, quin serà el seu impacte real quan als jutges els toqui aplicar-la i comencin a ploure els recursos sobre els tribunals europeus. Calia, per tant, tot plegat? Oi, i tant que sí! I espolsar-se aquestes idees del cap és el primer pas per redreçar el despropòsit.