Agraïment

En la seva necrològica de Joaquim Mallafré, publicada fa uns dies en aquest diari, Eva Vázquez parla de la generositat de l’eminent filòleg i traductor. També se’n dedueix, del text, escrit amb l’actitud generosa habitual de l’autora, la idea que era una persona agraïda que, per això, no cultivava l’amargor del retret. Sempre associat a la seva traducció al català de l’Ulisses, Mallafré agraïa els reconeixements per aquesta tasca prodigiosa (aquella per la qual va trobar l’equivalència de les cançons infantils, dels acudits, de les endevinalles, de les frases fetes, dels dobles sentits i és així que de tots jocs lingüístics escrits per Joyce en anglès) sense retreure que no es tinguessin prou presents tantes altres traduccions que va fer demostrant-hi sempre una cura amb la llengua pròpia: feines fetes amb coneixement i perícia, però també amb una generositat que transcendeix l’activitat professional i el rèdit que se’n pugui obtenir.

De fet, la generositat es lliga a l’agraïment, dues virtuts que, em perdonin el to moralista, no diria que abunden en aquests temps (no sabria dir si ho van ser en d’altres) en què allò que es fa sembla menat per l’interès (com les relacions) mentre se suposa que allò que ens és donat se’ns devia (no cal, doncs, agrair res) i fins i tot que encara, i per sempre, se’ns deu alguna cosa. En fi, no sé si mai agrairé prou a Mallafré tot el que ens ha donat, com ara, certament, la traducció de l’Ulisses: ho vaig intentar escrivint unes ombres d’estiu sobre la novel·la de Joyce. Però vull afegir-hi una nota personal sobre la seva generositat agraïda: pel fet d’escriure aquella sèrie, em va fer arribar un exemplar del seu llibre “Uns i altres. Literatura i traducció.”. Gràcies per sempre.