Agraïment

En la seva necrològica de Joa­quim Mallafré, publi­cada fa uns dies en aquest diari, Eva Vázquez parla de la gene­ro­si­tat de l’emi­nent filòleg i tra­duc­tor. També se’n dedu­eix, del text, escrit amb l’acti­tud gene­rosa habi­tual de l’autora, la idea que era una per­sona agraïda que, per això, no cul­ti­vava l’amar­gor del retret. Sem­pre asso­ciat a la seva tra­ducció al català de l’Ulis­ses, Mallafré agraïa els reco­nei­xe­ments per aquesta tasca pro­di­gi­osa (aque­lla per la qual va tro­bar l’equi­valència de les cançons infan­tils, dels acu­dits, de les ende­vi­na­lles, de les fra­ses fetes, dels dobles sen­tits i és així que de tots jocs lingüístics escrits per Joyce en anglès) sense retreure que no es tin­gues­sin prou pre­sents tan­tes altres tra­duc­ci­ons que va fer demos­trant-hi sem­pre una cura amb la llen­gua pròpia: fei­nes fetes amb conei­xe­ment i perícia, però també amb una gene­ro­si­tat que trans­cen­deix l’acti­vi­tat pro­fes­si­o­nal i el rèdit que se’n pugui obte­nir.

De fet, la gene­ro­si­tat es lliga a l’agraïment, dues vir­tuts que, em per­do­nin el to mora­lista, no diria que abun­den en aquests temps (no sabria dir si ho van ser en d’altres) en què allò que es fa sem­bla menat per l’interès (com les rela­ci­ons) men­tre se suposa que allò que ens és donat se’ns devia (no cal, doncs, agrair res) i fins i tot que encara, i per sem­pre, se’ns deu alguna cosa. En fi, no sé si mai agrairé prou a Mallafré tot el que ens ha donat, com ara, cer­ta­ment, la tra­ducció de l’Ulis­ses: ho vaig inten­tar escri­vint unes ombres d’estiu sobre la novel·la de Joyce. Però vull afe­gir-hi una nota per­so­nal sobre la seva gene­ro­si­tat agraïda: pel fet d’escriure aque­lla sèrie, em va fer arri­bar un exem­plar del seu lli­bre “Uns i altres. Lite­ra­tura i tra­ducció.”. Gràcies per sem­pre.