Territori Salvador

Vallcarca és una altra història. Segons com, un model de vida que s’acosta molt al que hauria volgut Salvador Puig Antich. L’aterratge al barri, a través de la boca de metro situada arran de l’avinguda que s’enfila des de Lesseps fins a la ronda de Dalt, suposa l’entrada a un món que es regeix per uns altres paràmetres. Aquí, i per decisió popular, les places porten el nom dels herois de la lluita social, l’ampla vorera l’encatifa una immensa bandera de Palestina, els espais alliberats són refugi de vides o s’hi cultiven horts urbans, i els murs, tots, els de les cases ocupades i els que queden despullats en les parets mitjanes, són espais de reivindicació i de lluita.

És un barri de cases baixes i carrers en pendent, com ho és el de Sales i Ferré, al Guinardó, on Puig Antich va tenir l’últim pis franc, un amagatall on convivia amb els companys del MIL, Jean-Marc Rouillan i Jean-Claude Torres, quan el primer era el Metge, el segon el Sebas i el tercer en Cri-cri, noms amb què es reconeixen els membres d’aquella organització revolucionària.

L’home que respon a un altre nom, quasi en clau, de Roc Blackblock, està enfilat aquests dies en la vertical d’un mur de 10 metres, a la plaça batejada popularment com la d’Uri Caballero, entre els carrers de Cambrils i la Figuera –aquests sí de nomenclàtor oficial–, per dur-hi a terme el seu particular homenatge a Salvador. El pensament de Puig i el de Roc beuen del mateix anhel de transformació de la societat a través de la lluita al carrer. L’objectiu és el mateix; les armes utilitzades, però, són diferents. Les pistoles no serveixen per pintar parets; en canvi, els pinzells de Roc Blackblock són capaços de convertir l’espai erm d’un mur urbà en un reclam, “murs de bitàcola”, en les seves paraules.

Ningú ha manat fer enfilar aquest artista de carrer al capdamunt d’un braç articulat que li permet moure’s amb agilitat per tots els racons de la paret que pinta. Va ser una decisió seva, personal, de voler estampar la cara de Puig Antich i fer coincidir l’acció amb el cinquantè aniversari de l’execució, no com un acte de reivindicació de l’episodi que aquella mort va suposar, sinó per “reivindicar la lluita” revolucionària en què es va implicar a fons, fins a morir.

Perquè la vida de Roc Blackblock ha girat sempre al revés de la placidesa del conformisme; militant de ben jove en el moviment insubmís que va plantar cara a la mili, sumant-se al que aleshores era un incipient moviment ocupa al cinema Princesa i la casa Hamsa, guanyant-se la vida fent tatuatges i, finalment, transformant parets amb el seu art.

Roc Blackblock fa equilibris, ara, entre el seu instint artístic mogut per un esperit lliure i la temptació de caure a les mans de les institucions que el voldrien institucionalitzar. El projecte Puig Antich és seu i ha crescut i pren forma al marge dels formalismes oficials a què estan obligades aquestes iniciatives de carrer. El mur de Vallcarca el tenia visionat de feia mesos quan la idea del retrat va començar a prendre forma en el cor, en l’ànima i també en la ràbia.

Aquests dies, la brotxa de l’artista avança veloç. Qui el vulgui veure treballar in situ només hi ha d’anar. Qui ho vulgui veure acabat, diumenge a les cinc de la tarda li faran els honors i, de ben segur, els aplaudiments.