Fotos i vergonyetes

Per molt que pas­sin els anys, hi ha una manera de fer dels polítics, i tot el seguici que arros­se­guen, que em té cap­ti­vat: la dèria per sor­tir a les fotos i per posar-se meda­lles amb coses que, per a molts dels mor­tals, més aviat farien ver­go­nyeta. El dar­rer cas, el tour turístic amb auto­car pels 6,2 quilòmetres del Quart Cin­turó, o B-40, que el govern espa­nyol només ha tri­gat dis­set anys a cons­truir per unir Olesa amb Vila­de­ca­valls. A 0,36 quilòmetres per any, tota una pro­esa digna de fer-s’hi totes les ins­tantànies del món per immor­ta­lit­zar-ho. Una pro­cessó de càrrecs de les diver­ses admi­nis­tra­ci­ons afec­ta­des, de tècnics, asses­sors, res­pon­sa­bles de premsa, tre­ba­lla­dors de l’obra, direc­tius de les cons­truc­to­res, càrrecs de patro­nals i ins­ti­tu­ci­ons econòmiques i mit­jans de comu­ni­cació, vam des­fi­lar en un acte que va aple­gar cen­te­nars de per­so­nes un diven­dres al matí. Tot, per per­dre un valuós temps per fer coses de més pro­fit.

I, per si amb això no n’hi havia prou, el tour en auto­car incloïa una guia pro­fes­si­o­nal res­pon­sa­ble de les obres que t’anava expli­cant les mera­ve­lles i difi­cul­tats dels tre­balls ela­bo­rats, donant un munt de dades, entre d’altres, dels metres cúbics de terra remo­guda, sobre el pavi­ment aglo­me­rat ins­tal·lat i les càrre­gues de foc que supor­ten dins del túnel, sobre els murs de con­tenció, els anco­rat­ges, etc.

Tot molt didàctic i amb gran sor­presa per la natu­ra­li­tat amb què expli­ca­ven també que els son­de­jos pre­vis a la cons­trucció no van saber detec­tar que el ter­reny no tenia les carac­terísti­ques que s’espe­ra­ven i que van pro­vo­car eslla­vis­sa­des i l’esfon­dra­ment del pavi­ment ja cons­truït, o que s’hi va tro­bar un abo­ca­dor –com si hagués apa­re­gut per art de màgia– que va obli­gar a fer un trac­ta­ment previ per poder-lo tapar poste­ri­or­ment. Clara­ment, una cosa per van­tar-se’n, sense cap mena de dubte.

Doncs res, que ara ja hi ha un tram de Quart Cin­turó més i ja podem foca­lit­zar tota l’atenció en el següent –ai, no, que alguns diuen que només serà una ronda i els que l’han de pagar diuen que ni par­lar-ne i que ha de ser d’alta capa­ci­tat–. I així pas­sa­rem uns quants anys més amb més ver­go­nye­tes que hau­rem de supor­tar; plens d’anun­cis que s’incom­pli­ran, actes amb tota la fanfàrria pro­to­col·lària que només bus­ca­ran la foto sabent que no hi ha con­sen­sos, quei­xes per incom­pli­ments, nova ton­gada de con­ten­ci­o­sos als jut­jats i de traçats que ves a saber si aca­ba­ran d’omplir els calai­xos ja plens de pro­jec­tes i estu­dis de les admi­nis­tra­ci­ons. Pel cap baix, podem espe­rar una desena d’anys més per veure un nou tram, si és que mai s’arriba a fer.

Tot ple­gat, un altre exem­ple de mal­ba­ra­ta­ment de diner públic per una obra pro­jec­tada als anys sei­xanta del segle pas­sat de la qual s’ha tret més uti­li­tat per fer opo­sició política que la que supo­sa­da­ment té per a la ciu­ta­da­nia que n’ha de fer ús.