Homes que odien les dones

Elliot Rod­ger era un estu­di­ant que vivia a Califòrnia i pro­ve­nia d’una adi­ne­rada família anglesa. Fill d’un direc­tor de cinema amb bones con­ne­xi­ons hollywo­o­di­a­nes, el 23 de maig del 2014, amb 22 anys, va assas­si­nar set per­so­nes i en va ferir tretze més a Isla Vista, prop de Santa Bar­bara. Algu­nes, apu­nya­la­des; d’altres, a trets. Després es va suïcidar, però abans va publi­car online un mani­fest auto­bi­ogràfic de 141 pàgines que esde­vin­dria de culte entre els incel. És a dir, els auto­a­no­me­nats cèlibes invo­lun­ta­ris, una comu­ni­tat extre­mista que es fona­menta en l’odi a les dones, amb qui no saben rela­ci­o­nar-se, i que s’orga­nitza en els mean­dres d’inter­net.

Rod­ger freqüentava els fòrums incel des dels 18 anys, i publi­cava vídeos a You­Tube per difon­dre la seva visió tur­men­tada i misògina del món. La vigília de l’atemp­tat va anun­ciar-hi que l’endemà seria “el dia de la ven­jança”. Jus­ti­fi­cava la matança que havia pla­ni­fi­cat adduint menys­preu al gènere femení per haver-lo rebut­jat. “Tinc 22 anys i soc verge”, deia, irat, cul­pant-ne les dones.

Rod­ger va escriure el que s’ha con­ver­tit en el decàleg de la ide­o­lo­gia incel. Per exem­ple, que cal­dria que el sexe estigués garan­tit per l’Estat i que hi hagués camps de con­cen­tració per a dones, per tal que es “puri­fi­ques­sin”. Els incel con­si­de­ren que no tenir accés sexual a les dones és una injustícia, i per això ani­men a come­tre crims en con­tra seu per ven­jar-se’n. Després de Rod­ger, n’han vin­gut molts altres que han vol­gut imi­tar-lo. Com Alek Minas­sian, de 25 anys, que el 23 d’abril del 2018 va assas­si­nar onze per­so­nes i en va ferir quinze, atro­pe­llant-les amb una fur­go­neta a Onta­rio, Canadà.

Els fòrums ‘incel’ són espais de des­trucció psi­cològica en què uns i altres es fan miques l’auto­es­tima, en una espi­ral contínua de con­tin­gut nega­tiu que reforça les seves cre­en­ces, que els con­venç que les dones són éssers menys­pre­a­bles que els rebut­ja­rien pel fet de no com­plir amb els estàndards inas­so­li­bles de la super­mas­cu­li­ni­tat. I és que els incel, abans de ser bot­xins misògins, són ells matei­xos vícti­mes del mas­clisme. En són el resul­tat més per­vers.

La ide­o­lo­gia ‘incel’ ofe­reix una iden­ti­tat, una comu­ni­tat de per­ti­nença. Basada en la des­es­pe­rança, el nihi­lisme, l’odi i el ran­cor. Quan algú millora, es fa de tot perquè torni al pou. Ho exem­pli­fica bé el cas de Kome­sarj, cone­gut incel que el 24 d’abril del 2023 va indig­nar el sub­mon del regne de la misogínia. El líder incel havia dei­xat de ser-ho: havia tro­bat pare­lla. I això li pro­vo­cava una bar­reja de sen­ti­ments, ja que, d’una banda, “és una bona cosa dei­xar de ser incel”, reco­nei­xia, però, de l’altra, enyo­ra­ria molt els amics que l’havien recon­for­tat durant tants anys de soli­tud. Se’l va acu­sar de manera mas­siva i vio­lenta de traïdor.

La ide­o­lo­gia ‘incel’ pot atra­par ado­les­cents deso­ri­en­tats i prèvia­ment bom­bar­de­jats de con­tin­gut miso­gin de menys inten­si­tat. Els incel són l’extrem d’una amal­gama de con­tin­guts mas­clis­tes que pul·lulen per les xar­xes empe­sos pel cor­rent de la dreta radi­cal. Abans d’arri­bar-hi, se sol fer parada entre els nom­bro­sos gurus que pre­te­nen ense­nyar a lli­gar venent cur­sos tan cars com inútils. Que trac­ten les dones com objec­tes de més o menys valor en funció de les pare­lles sexu­als que hagin tin­gut, i les volen sub­mi­ses i que no facin ombra al mas­cle. Ni són rebels ni anti­sis­tema: són l’enèsima ree­dició dels grans hits del con­ser­va­do­risme de tota la vida.

I com es pot com­ba­tre, el reac­ci­o­na­risme? S’ha de moni­to­rar el feno­men, enten­dre d’on ve, enqua­drar-lo. Però també denun­ciar les com­pli­ci­tats dels que per­me­ten que creixi l’anti­fe­mi­nisme, que no són pre­ci­sa­ment els joves. I això és clau: cal dei­xar d’estig­ma­tit­zar la joven­tut.

És molt lla­mi­ner titu­lar que els nanos se’ns han tor­nat fat­xes, però on enfo­quem? Com­pa­rats amb les gene­ra­ci­ons pre­ce­dents, ara hi ha més joves que saben reconèixer la violència mas­clista i que conei­xen el femi­nisme. No obli­dem que som davant d’una reacció a l’avenç dels drets de les dones: no són els reac­ci­o­na­ris els que mouen la història, van a remolc. El reac­ci­o­na­risme no es com­bat amb renúncies per dei­xar de moles­tar; això és pre­ci­sa­ment el que vol­dria. Per tant, cal tot el con­trari: no abai­xar el cap i con­ti­nuar con­so­li­dant les con­ques­tes que les noves gene­ra­ci­ons rei­vin­di­ca­ran. Cal donar espai als joves, ofe­rir-los les eines perquè puguin créixer millor i no hipo­te­car-los el futur, que els per­tany, amb les nos­tres pors.