Elliot Rodger era un estudiant que vivia a Califòrnia i provenia d’una adinerada família anglesa. Fill d’un director de cinema amb bones connexions hollywoodianes, el 23 de maig del 2014, amb 22 anys, va assassinar set persones i en va ferir tretze més a Isla Vista, prop de Santa Barbara. Algunes, apunyalades; d’altres, a trets. Després es va suïcidar, però abans va publicar online un manifest autobiogràfic de 141 pàgines que esdevindria de culte entre els incel. És a dir, els autoanomenats cèlibes involuntaris, una comunitat extremista que es fonamenta en l’odi a les dones, amb qui no saben relacionar-se, i que s’organitza en els meandres d’internet.

Rodger freqüentava els fòrums incel des dels 18 anys, i publicava vídeos a YouTube per difondre la seva visió turmentada i misògina del món. La vigília de l’atemptat va anunciar-hi que l’endemà seria “el dia de la venjança”. Justificava la matança que havia planificat adduint menyspreu al gènere femení per haver-lo rebutjat. “Tinc 22 anys i soc verge”, deia, irat, culpant-ne les dones.

Rodger va escriure el que s’ha convertit en el decàleg de la ideologia incel. Per exemple, que caldria que el sexe estigués garantit per l’Estat i que hi hagués camps de concentració per a dones, per tal que es “purifiquessin”. Els incel consideren que no tenir accés sexual a les dones és una injustícia, i per això animen a cometre crims en contra seu per venjar-se’n. Després de Rodger, n’han vingut molts altres que han volgut imitar-lo. Com Alek Minassian, de 25 anys, que el 23 d’abril del 2018 va assassinar onze persones i en va ferir quinze, atropellant-les amb una furgoneta a Ontario, Canadà.

Els fòrums ‘incel’ són espais de destrucció psicològica en què uns i altres es fan miques l’autoestima, en una espiral contínua de contingut negatiu que reforça les seves creences, que els convenç que les dones són éssers menyspreables que els rebutjarien pel fet de no complir amb els estàndards inassolibles de la supermasculinitat. I és que els incel, abans de ser botxins misògins, són ells mateixos víctimes del masclisme. En són el resultat més pervers.

La ideologia ‘incel’ ofereix una identitat, una comunitat de pertinença. Basada en la desesperança, el nihilisme, l’odi i el rancor. Quan algú millora, es fa de tot perquè torni al pou. Ho exemplifica bé el cas de Komesarj, conegut incel que el 24 d’abril del 2023 va indignar el submon del regne de la misogínia. El líder incel havia deixat de ser-ho: havia trobat parella. I això li provocava una barreja de sentiments, ja que, d’una banda, “és una bona cosa deixar de ser incel”, reconeixia, però, de l’altra, enyoraria molt els amics que l’havien reconfortat durant tants anys de solitud. Se’l va acusar de manera massiva i violenta de traïdor.

La ideologia ‘incel’ pot atrapar adolescents desorientats i prèviament bombardejats de contingut misogin de menys intensitat. Els incel són l’extrem d’una amalgama de continguts masclistes que pul·lulen per les xarxes empesos pel corrent de la dreta radical. Abans d’arribar-hi, se sol fer parada entre els nombrosos gurus que pretenen ensenyar a lligar venent cursos tan cars com inútils. Que tracten les dones com objectes de més o menys valor en funció de les parelles sexuals que hagin tingut, i les volen submises i que no facin ombra al mascle. Ni són rebels ni antisistema: són l’enèsima reedició dels grans hits del conservadorisme de tota la vida.

I com es pot combatre, el reaccionarisme? S’ha de monitorar el fenomen, entendre d’on ve, enquadrar-lo. Però també denunciar les complicitats dels que permeten que creixi l’antifeminisme, que no són precisament els joves. I això és clau: cal deixar d’estigmatitzar la joventut.

És molt llaminer titular que els nanos se’ns han tornat fatxes, però on enfoquem? Comparats amb les generacions precedents, ara hi ha més joves que saben reconèixer la violència masclista i que coneixen el feminisme. No oblidem que som davant d’una reacció a l’avenç dels drets de les dones: no són els reaccionaris els que mouen la història, van a remolc. El reaccionarisme no es combat amb renúncies per deixar de molestar; això és precisament el que voldria. Per tant, cal tot el contrari: no abaixar el cap i continuar consolidant les conquestes que les noves generacions reivindicaran. Cal donar espai als joves, oferir-los les eines perquè puguin créixer millor i no hipotecar-los el futur, que els pertany, amb les nostres pors.