Temprança

A veure si soc capaç de nar­rar prou bé allò que vaig viure recent­ment sopant en un petit res­tau­rant d’una ciu­tat monu­men­tal, sem­pre amb turis­tes, i plena pre­ci­sa­ment de petits res­tau­rants amb tau­les tan ben apro­fi­ta­des que, sense pràcti­ca­ment sepa­ració entre elles, fan que t’hi puguis sen­tir com una anxova enllau­nada. Afor­tu­na­da­ment, però, teníem adju­di­cada una taula en un racó que, situat en un cos­tat de la barra, que­dava una mica sepa­rat de la resta de la sala. Un cop ins­tal·lades, vam tenir molt de temps per lle­gir i relle­gir els noms dels plats escrits a la pis­sarra (i de pen­sar quins volíem) abans que la cam­brera no ens fes la comanda. Pas­sada una estona, va ser­vir-nos les begu­des. Una estona més tard, la dona ens va dur unes oli­ves: men­jant-ne, vam intuir que els plats tri­ga­rien a arri­bar, però no suposàvem que tant. Tan­ma­teix, no va moles­tar-nos. Ens sentíem bé en aquell lloc. Què ho feia? L’espai era agra­da­ble. També és cert que no teníem pressa. Ni tam­poc molta gana. Però no era només això. Era per ella: per la dona que feia de cam­brera i també de cui­nera. Ho vam deduir abans que ens digués que el cam­brer s’havia ador­mit: no només una estona, sinó, en fi, durant tot l’horari del ser­vei. Ella man­te­nia la tem­prança. Sense pres­ses, però sense des­cans, ho anava fent tot i, sense ano­tar-ho, ho recor­dava tot. Es movia len­ta­ment amb una elegància ges­tual digna de la Jessye Nor­man: no feia cap movi­ment en va, només els neces­sa­ris. Al res­tau­rant hi havia unes quinze per­so­nes més. Ningú no sem­blava nerviós, sinó acor­dat a la tem­po­ra­li­tat i la calma d’aque­lla gran dona amb una acti­tud joio­sa­ment intem­pes­tiva. Va ser bonic estar en aquell món a con­tra­cor­rent. Vaig desit­jar ser com la Sonia.