Ni Setmana ni Santa?

Quan escric aques­tes rat­lles hi ha gent que està pre­o­cu­pada pel temps que pugui fer durant aques­tes fes­tes. Com que la pri­ma­vera cada vegada és més curta, més fràgil i més inde­fi­nida, la Set­mana Santa sol tenir una d’aques­tes dues carac­terísti­ques: és cua d’hivern o cap d’estiu. Si es pro­du­eix la pri­mera situ­ació, hi ha molta gent que es con­si­dera esta­fada. L’èxit pro­gres­siu de les vacan­ces “enfora”–física­ment i psi­cològica­ment– demana sol i lli­ber­tat de movi­ments.

Davant d’això que en diem Set­mana Santa ens tro­bem en una fase crítica: d’una banda, es com­pri­mei­xen ofi­ci­al­ment els dies de festa labo­ral; de l’altra hi ha una tendència popu­lar a l’allar­ga­ment del període de festa. És una con­tra­dicció més entre tan­tes com en patim.

En d’altres països hi ha més coherència, i els nos­tres veïns fran­ce­sos ens en donen un exem­ple. S’han con­so­li­dat les “vacan­ces de pri­ma­vera”, que aga­fen una dimensió més gran que els nos­tres “dies sants”. Els embus­sos d’auto­pista no es pro­du­ei­xen el dijous sant, o el diven­dres sant, com aquí, sinó que ja s’han produït diven­dres i dis­sabte de la set­mana pas­sada. Si abans par­lava de coherència és perquè, al mateix temps, a França es reta­llen les vacan­ces esco­lars d’estiu. S’està con­fi­gu­rant un calen­dari labo­ral que pre­senta tres grans pau­ses de des­cans, cada vegada menys dese­qui­li­bra­des: vacan­ces de Nadal, vacan­ces de pri­ma­vera, vacan­ces d’estiu. Natu­ral­ment, això no afecta només els esco­lars: es tracta de vacan­ces fami­li­ars.

És un calen­dari que s’està ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zant, és a dir, que s’està gene­ra­lit­zant, men­tre que aquí passa el con­trari. Aquí la diver­si­tat de con­ducta és extra­or­dinària. Cada vegada hi ha gent que fa menys fes­tes, i al mateix temps gent que en fa més. Hi ha qui s’estarà al peu del canó fins a l’últim minut regla­men­tari, i hi ha qui ja s’està banyant a les Canàries o com­prant a dojo a Hong Kong (per cert: un dia par­laré d’un cas increïble de pica­resca turística). O sigui que, regla­men­ta­ci­ons a part, fem com sem­pre, que sig­ni­fica que cada u fa el que pot, a més dels qui fan el que volen.

És curiós el que passa: men­tre la Set­mana Santa s’ha anat bui­dant d’aquell con­tin­gut que s’impo­sava més o menys a tot­hom –i que con­ti­nua viu per a una mino­ria fidel–, una gran part de la població, des­lli­gada d’aquest com­promís que sovint era social, s’apunta ara a uns cos­tums que, en certa manera, tenen un caire “litúrgic”: anar-se’n al camp, a l’apar­ta­ment, a viat­jar. Si religió equi­val a “relli­gar-se”, hem can­viat d’hàbits però no hem renun­ciat a uns lli­gams col·lec­tius de con­ducta. És la nova religió de la festa i de l’oci, gene­ral­ment mal apli­cat –com totes les reli­gi­ons. Amb els seus mana­ments, els seus para­di­sos pro­me­sos, les seves penitències. I quan s’hagin aca­bat les fes­tes, i amb plena consciència hàgim fet un acte de con­trició… quan sigui l’hora tor­na­rem a pecar.

Units en el ritual, desit­gem-nos, però, una bona Pas­qua.