Els dies manllevats

Vivim els “dies emman­lle­vats” (recor­dem que “man­lle­var” sig­ni­fica fer-se pres­tar). Segons la tra­dició popu­lar, els tres pri­mers dies d’abril per­ta­nyen al març, en el sen­tit que solen pre­sen­tar les des­a­gra­da­bles carac­terísti­ques del “març marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot”.

Aquesta vella és “real”, en la ron­dallística del país. La història comença al final d’un febrer que no fou gens fred, i aquesta cir­cumstància va impul­sar una vella que tenia un ramat d’ove­lles a cri­dar:

Adéu, febrer,

que amb ta gelada

no m’has mort cap ove­lla

ni fet cap pelada!

Com és natu­ral, el febrer es va sen­tir “picat” i anà a tro­bar el març, per tal de dema­nar-li que li “deixés” els pri­mers dies. Ales­ho­res el temps canvià, el març començà a “febre­jar” i la gelada va matar l’herba i les ove­lles de la vella. “Lla­vors tot era picar de peus de ràbia i gru­nyir furi­o­sa­ment” –recull Aureli Cap­many–, i d’aquí ve que quan aquests dies fa molt mal temps els page­sos diuen que són els “reganys de la vella”.

Per­dut el ramat d’ove­lles, en comprà un altre de vaques. Quan s’aca­bava el març, enduta per la satis­facció d’haver-lo superat feliçment, tornà a come­tre la imprudència de cri­dar:

Esca­pada de març

i de mar­cells.

he sal­vat les vaques

i els vedells

El març, mor­ti­fi­cat, va anar a tro­bar l’abril i li demanà els pri­mers dies per tal d’enviar una gelada tar­dana, que matà totes les plan­tes i les vaques de la vella vani­tosa.

D’aquí ve que els pri­mers dies d’abril siguin ano­me­nats “dies emman­lle­vats”, recor­dant que l’abril els ha dei­xats al març. És curiós que aquesta creença sigui també popu­lar en altres països euro­peus, i tant l’arre­la­ment com l’extensió d’aquesta mena de tra­di­ci­ons són un dels mis­te­ris que encara no han pogut acla­rir –que jo sàpiga– les com­pu­ta­do­res.

D’alguna manera, penso, l’home ha llui­tat sem­pre con­tra la dic­ta­dura del calen­dari, que és un intent frus­trat de clas­si­fi­car per mesos per­fec­ta­ment rígids les vari­ants del clima; l’home de pagès sap molt bé que la natu­ra­lesa no es deixa pro­gra­mar, i els nos­tres avant­pas­sats ho volien expli­car amb una lògica irre­ba­ti­ble: la lògica de la fan­ta­sia.

Tots hauríem de com­pren­dre que els nos­tres dies pre­sents són “dies man­lle­vats”; són dies que vivim en préstec. El que cal­dria acla­rir –tant en l’àmbit per­so­nal com en el polític– és si el fruit que tra­iem d’aquest préstec és con­di­ci­o­nat pel pas­sat o recla­mat pel futur.